El mercat té límits
La Generalitat ha anunciat que està estudiant prohibir les adopcions de nens russos i ucraïnesos degut a la prevalença de la denominada síndrome d’alcoholisme fetal (SAF), que és un conjunt de malformacions físiques i psíquiques irreversibles conseqüència de la ingesta d’alcohol per part de la mare durant l’embaràs. La notícia no és baladí, perquè les famílies catalanes han adoptat molt als països del cinturó del vodka, on la SAF és cinc vegades més freqüent que a la resta del món i on la probabilitat que un nen entregat en adopció la pateixi és elevadíssima: un estudi publicat per l’American Academy of Pediatrics sobre adopcions de nens russos a Suècia detectava SAF en més del 50% dels casos.
Fa mesos (13-1-2015), La Vanguardia informava de la creació de l’Associació de famílies afectades de SAF, i reproduïa les lamentacions de la seva presidenta pel cost emocional i econòmic que representen aquests nens. El cost econòmic no se circumscriu a les famílies, i és molt elevat: d’acord amb desenes d’estudis internacionals, pot arribar a representar entre 200.000 i dos milions d’euros al llarg de la vida de l’adoptat.
Ens equivocaríem si penséssim que la Generalitat no podia conèixer el risc d’aquestes adopcions fins que ha estat massa tard. En realitat, fa més de deu anys que la relació entre adopció a Rússia i SAF és coneguda pels especialistes d’arreu d’Occident i és fàcil trobar fòrums d’internet amb entrades encara més antigues on famílies afectades, sobre tot nord-americanes, en parlen.
Amb aquests antecedents, la pregunta que ens hem de fer és per què la Generalitat ha trigat tant de temps a considerar la prohibició, i per què fins fa tan poc no s’havia alertat les famílies que pretenien adoptar del risc de fer-ho en certs països. Dissortadament, és inevitable concloure que una de les raons rau en el fet que una part del procés d’adopció està privatitzat.
Efectivament, la Generalitat va promoure la creació d’empreses privades que ajudessin les famílies que volguessin adoptar, tota vegada que es tracta d’un procés de gran complexitat. Aquestes empreses –ECAI– localitzen els nens potencials, fan les gestions, s’ocupen de la logística, assessoren. Els avantatges són inqüestionables, però a un preu massa elevat. Les ECAI necessiten facturar, i no se’n pot esperar que alertin les famílies del risc d’adoptar als països on és més fàcil fer-ho, ni que posin en relleu les ambigüitats d’informes mèdics emesos per institucions que volen treure’s de sobre un problema. De les administracions públiques sí que en podem esperar que protegeixin els ciutadans indefensos, i hem de concloure que, en aquest cas, la Generalitat no ha estat a l’alçada.
L’antic Departament de Benestar i Família ha passat de les mans de CDC a ERC. El partit entrant no és tan business friendly, però hi ha casos en què privatitzar és jugar amb foc.
Hi ha casos en què privatitzar és jugar amb foc. Com amb les adopcions