“Si no et poses en situació, és difícil que et passin coses extraordinàries”
Vaig néixer el 1950 a Barcelona. Després de recórrer el món, visc a Sarrià a 100 metres d’on vaig néixer. Visc en parella i tinc 3 fills amb 3 mares. El meu fill i el meu nét es porten 3 mesos. Quan agafo un taxi a Madrid els dic: “Sóc independentista i d
Anava vostè per a hoteler... Sí, això estudiava quan un professor em va demanar que fotografiés com s’esquarterava una vaca. No és gaire glamurós. Vaig publicar la meva primera foto al diari Segre de Lleida, la vaig fer als vuit anys amb una càmera de baquelita que em va regalar el meu padrí el dia de la primera comunió... Érem a Sant Guim, veient una novellada en una arena improvisada, el toro va agafar el jove noveller i jo vaig fer la foto quan el treien plorant en braços.
Això el va fer fotògraf? El determinant va ser quan em van demanar que fes unes fotos del president Adolfo Suárez. Jo era un passerell, em van donar cinc minuts. Ell estava treballant a la seva taula i li vaig demanar permís per pujar i fer-li una foto zenital. “El que vulguis”, em va dir.
Es va posar a les seves mans... Allà em vaig adonar del poder de la fotografia: podia pujar a la taula del president! Em vaig convertir en reporter. Cada any anava a Jamaica a escoltar un paio anomenat Bob Marley.
Desconegut llavors? Aquí sí, però quan va morir ja era famós. A Jamaica em tenien tan vist que em van convidar a seure al costat de la família en el funeral.
Una sort? Si no et poses en situació és difícil que et passin coses extraordinàries.
També va treballar vostè en publicitat. Sí, vaig passar nits senceres fotografiant ampolles fins que vaig dir prou i em vaig dedicar a les models, que tenen jornades de vuit hores.
I què ha tret en clar? Que tothom s’acolloneix davant d’una càmera i es posen a les teves mans.
Eivissa ha estat el seu decorat recurrent. La revista Siesta, de l’estil editorial de Playboy però a l’espanyola i tamisada per la censura i els jesuïtes, em va enviar a Eivissa a fer fotos a una model, era l’any 1975, tenia 25 anys.
S’ha divertit? Sempre. Ara jo sóc el meu client, m’encarrego feines i faig llibres i exposicions.
Què ha buscat vostè? El contacte amb la gent. Casa meva és una gran cuina i cada nit tinc entre sis i vuit amics a sopar. A mi m’hauria agradat ser renaixentista. Vaig tenir un bar i un restaurant. Ara faig escultura. És una bonica història.
Expliqui-me-la... El 1972 vaig descobrir Amsterdam, els porros i els hippies. Vaig fer una foto d’un pare hippy amb la seva filla caminant pel carrer. La foto es va quedar en un calaix fins que 20 anys més tard Ricardo Urgell, el patró de Pacha, em va demanar una foto per fer el pòster de la festa del flower power... I vet aquí el pare i la filla!
I ara l’ha convertit en escultura... Em va tornar a trucar el Ricardo: “Eivissa està degenerant, ja no és el que era!”. Havia decidit regalar-li a la ciutat una escultura en homenatge a aquells primers hippies que es van instal·lar a l’illa transformant-la.
Vostè pràcticament va arribar amb ells... Eivissa és un plató natural increïble on trobes personatges al·lucinants per retratar. Vaig arribar per passar-hi un parell de dies i em vaig quedar diversos mesos. Era el rentaplats de Pacha.
Tot allò es va acabar? S’ha tornat una illa estúpida. Eivissa s’enfonsarà amb tant de ciment i tant de cotxe. Ara lloguen Rolls-Royce, Porsche i Ferrari, que no tenen cap sentit a l’illa.
Amb la vanitat del que es passeja en Porsche deu haver topat més d’un cop. Els nous propietaris de l’hostal Montesol el convertiran en un hotel de luxe i m’han encarregat la meva quarta foto, una per dècada, de la façana, amb els seus balcons plens de gent representativa de l’illa; però estic una mica atabalat perquè la gent em truca per sortir-hi.
És el preu de la fama. En la dècada dels setanta a Eivissa no existien els cognoms, es barrejava gent de tots els orígens i països. La llibertat mental era total, i tots érem actors. No hi havia espectadors. Just el contrari que passa avui.
Sovint fa vostè fotos envoltat de gent, no li molesta? En absolut. Durant la sessió del Montesol se servirà un còctel per als tafaners. Sempre m’ha agradat fer fotos amb públic.
No li ha causat mai problemes? Un dia a la platja d’Eivissa vaig veure dues noies vietnamites despulladetes bufoníssimes, jo estava fent un llibre de retrats i tenia un petit plató a Pacha, al costat d’una barra de bar per la qual passaven els amics. Les noies van venir encantades a retratar-se, però un cop allà els va fer vergonya despullar-se.
I què va fer? Demanar a tothom que es despullés, fotògraf inclòs. Va ser la manera de trencar el gel. La fotografia és pura psicologia.
I la seva relació amb les models? Sovint has de fer de pare, però jo no toco mai la model, ho fa l’estilista. Amb les persones que no són professionals aconsegueixo la foto per esgotament, quan pregunten: “Ja està?”, i es relaxen, començo la sessió.
Què és el que més l’ha alimentat? La relació amb les persones, sempre he cuidat molt els amics. El més extraordinari que li ha passat? Que em continuïn estimant.