Belmonte conquereix la primera medalla
Converses amb Paqui García, la mare de Mireia Belmonte, bronze a Rio
La nedadora catalana Mireia Belmonte va aconseguir la primera medalla espanyola als Jocs de Rio de Janeiro amb el bronze en els 400 metres estils.
Quan tenia dotze anys, Mireia Belmonte (25) va deixar casa seva, a Badalona, per ingressar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR).
Era tan bona, tant, que les altes instàncies federatives la volien sota el seu paraigua.
Paqui García i José Belmonte, els seus pares, ho van portar amb resignació.
–Anava a la seva habitació. Mirava el seu llitet. I la nena no hi era. Va fer tretze anys al CAR! Però esclar, si tot era perquè ella aconseguís assolir el seu somni... –diu la Paqui.
Des de fa quatre mesos, la Paqui és àvia. Una àvia jove. Ni tan sols té seixanta anys.
–Jove, que és com vull continuar sent. Una àvia amb marxa –diu.
A través de l’Álex, que és com es diu el nét, la Paqui es planteja recuperar part d’aquella infantesa robada, aquella que es va perdre en el moment que Mireia Belmonte se n’anava al CAR.
–Tinc temps per al nen. Ara ja no treballo. Si el vull veure, ho dono tot.
Abans, Paqui García elaborava mostraris de roba. En el seu temps, li va fer draps a la Mireia. Li va dissenyar vestits. Faldilles.
–Banyadors?
–No. En això ja no m’hi vaig ficar –riu.
L’Álex és el fill d’en Javier. En Javier és el germà gran de la Mireia, vuit anys més gran. I no n’ha fet mai gaire cas, de tot això de la natació.
A en Javier no li va fer mai falta nedar.
La Mireia sí que ho va necessitar. Ja s’ha escrit sobre això. Tenia tres anys i mig quan li van diagnosticar una escoliosi. El metge va ser contundent.
–Ens va dir “que nedi” –explica Paqui García–. “I si pot ser, que practiqui la papallona”. I me la vaig emportar al Club Natació Badalona (on viu la família), i la vaig apuntar a classes de natació.
–A papallona, amb tot just tres anys i mig?
–No s’ho creurà, però al cap d’un mes ja es defensava. I molt bé.
Tot això ens demostra que Belmonte estava predestinada. Un nen de cinc anys amb prou feines es defensa amb el crol.
–La nena era increïble, es tirava i ho feia tot. I esclar, va continuar.
La Paqui parla amb amor de mare. Ens hem assegut a la plaça de la Llotja dels Jocs, una mena de centre comercial, just al cor de l’anella olímpica.
Fa una mica de fresca, i corre un vent peculiar, molt peculiar, i la cabellera de la dona se li posa a la cara. Hi ha una mica de nervis. Mentre beu d’una ampolleta d’aigua, espera les proves de la jornada.
(No va sortir gaire bé. Belmonte va quedar eliminada a les semifinals
dels 400 lliures: “Està esgotada per l’esforç de la vigília. Per aconseguir el bronze i pel que havia vingut després, amb l’antidopatge, el podi, els compromisos amb la premsa, el viatge de tornada a la vila... se’n va anar al llit a les quatre”, diu José Belmonte, el pare).
La Paqui és a Rio gràcies a Procter & Gamble (P&G), patrocinador TOP del Comitè Olímpic Internacional fins al 2020, que ha dissenyat una interessant campanya. Es tracta del programa Gracias, mamá, una mena d’aplaudiment a les mares que han dedicat mitja vida a donar suport als seus fills.
–Sap que un bon dia vaig decidir començar a nedar? –diu. –Com és? –Treballava al matí. I al vespre acompanyava la Mireia a la piscina. Mentre ella s’entrenava, anava a fer un cafè amb altres mares. Però esclar, al final m’avorria, i em vaig posar a nedar, també. Era divertit. Jo anava per un carril i la meva nena pel del costat. –I encara neda? –Ja no. Me’n vaig cansar. –Bé, almenys li devia servir per entendre de què parlava la Mireia a les sobretaules a casa, no? –A casa no es parla de natació. –Mai? Recordo que els pares de Sebastian Coe sempre es queixaven que el seu fill s’entestava a parlar d’atletisme tota l’estona... “Calla, Seb, ens avorreixes”, li deien –li comento.
–De vegades ens explica que ha d’anar a tal lloc o a tal altre. Però no passem d’aquí. S’ha de deixar reposar la ment, no? No tot pot ser natació... A més, per casa hi passa més aviat poc. Si calculem l’any sencer, no crec que s’estigui més d’un mes amb nosaltres.
Potser aquella tensió dels entrenaments es relaxarà una mica les pròximes setmanes, quan hagi parat el batibull olímpic.
Belmonte pretén recuperar les classes de Comunicació i Relacions Públiques. Estudia a distància.
–Quan tot això hagi passat, podran llegir tot el que es publica d’ella, oi? –li pregunto.
–Ho guardo tot. La veritat és que no m’acabo els papers. He fet un llibre amb els retalls, i els vaig acumulant en un armari. Coses de mares.
–I en aquests dies, amb vostè a Rio, qui se n’encarrega, de tot això?
–Li he demanat a una amiga que em vagi comprant la premsa. Quan tornem a Badalona, haurem de passar comptes...
L’ABSÈNCIA “Recordo el dia que la Mireia se’n va anar al CAR; tenia dotze anys; anava a la seva habitació i veia el seu llit, allà buit”