Si Kilian Jornet fos futbolista

Un exercici lúdic per a aquest estiu és imaginar què haurien de fer un futbolista, un ciclista o un escaquista per emular en les seves disciplines les gestes de Kilian Jornet en la seva. Publicàvem ahir a Tendències que Jornet i Jordi Tosas intentaran pujar a l’Everest sense assistència, en ple monsó, sense oxigen embotellat, gairebé a contrarellotge i, si la meteorologia ho permet, per una via terrible com pot ser el corredor Hornbein.

Són comparacions condemnades al fracàs, però aquí tenim un intent. Seria com si Maradona, en el seu eslàlom del Mundial 86, s’hagués aturat sobre la línia de gol i hagués desfet el camí per regatejar una altra vegada a tots els rivals anglesos que ja havia sortejat abans, per acabar marcant, però de vaselina. I això sense companys d’equip. I en ciclisme? Un Kilian ciclista renunciaria a la bici amb marxes i enfilaria el Mont Ventoux amb un pinyó fix i provant d’escapar-se en solitari des del primer minut, per baixar després sense frens. Finalment, en manera escaquista el nostre heroi prescindiria dels assessors per enfrontar-se al campió mundial, a qui intentaria derrotar amb les mateixes estratègies que va fer servir Fischer contra Spassky el 1972, però escurçant a la meitat el temps de cadascun dels moviments.

Un exercici més assenyat per saber a què s’enfronta Jornet a l’Everest és llegir el relat que de la seva expedició el 1963 va fer el conqueridor que va donar nom al corredor, Tom Hornbein. Van ser tan brutals els seus patiments que només llegir-ho ja provoca fatiga, i això que l’americà i el seu soci de cordada van fer servir oxigen embotellat, ajuda d’altres companys, tendes de campanya (un luxe) i tot el temps del món.

El més important no és si Jornet arriba o no al cim. Si l’himalaisme fos olímpic, hauria de suportar al clatell l’alè hooligan d’alguns locutors espanyols enviats a Rio. D’això se’n deslliura. Però només intentar el que intentarà ja es mereix un estadi que li faci l’onada.