Humayun ha tornat a la vida
La imatge de Trump surt perjudicada del seu atac a la família Khan, el fill de la qual va morir heroicament a l’Iraq
Ala tomba del capità Humayun Khan, al cementiri nacional d’Arlington, hi han aparegut flors fresques. Dotze anys després de caure al front iraquià, aquest militar musulmà d’origen pakistanès, naturalitzat nord-americà, ha tornat a la vida.
Des del més enllà s’ha convertit en un flagell per a Donald Trump. Ha despullat, com mai, la seva propensió a la demagògia, la seva irascibilitat i la seva manca de contenció davant qualsevol crítica. Alguns ho han descrit com una evidència del seu caràcter autoritari o, com va dir el president Barack Obama, la seva incapacitat per ser el màxim responsable del botó nuclear.
“El mal que ha patit aquesta setmana se l’ha fet ell mateix”, va escriure aquest dissabte passat a The Wall Street Journal l’articulista conservadora Peggy Noonan. “Les fletxes que ha rebut se les ha disparades ell. Aquests set dies hem vist la seva indigna i desagraïda reacció davant la família d’un estrella daurada”.
Un abans i un després. Hi ha hagut una caiguda en les enquestes i republicans que busquen la seva reelecció al Capitoli prefereixen mantenir-se allunyats del seu candidat a l’hora de fer campanya. El veuen tòxic.
I el cert és que Humayun no hauria d’haver estat allà el 8 de juny del 2004. Era el seu dia lliure al Camp Warhorse, a la província de Diyala. Feia de cap de l’equip de protecció de la base on estava destinada la primera divisió d’infanteria.
Dia lliure? Segons ha declarat en diversos mitjans, la sergent Crystal Selby li va recomanar que es quedés a la seva habitació. Però ell va dir que no. Volia saber com es trobaven els seus homes.
“L’última vegada que vaig parlar amb el meu fill va ser el dia de la mare (primer diumenge de maig). Li vaig suplicar que anés amb compte, que no sortís corrents provant de convertir-se en un heroi, perquè el coneixia i sabia que intentaria fer alguna cosa així”. Ghazala ho va explicar en el seu escrit publicat a The Washington Post en resposta a l’atac de Trump després de la seva compareixença, acompanyant el seu marit, Khizr, en la convenció demòcrata de Filadèlfia.
De sobte, Humayun va veure acostar-se un cotxe groc, un taxi. Va intuir el pitjor. Va demanar als seus subordinats que es quedessin a cobert i li donessin protecció. Va sortir a buscar el vehicle, que va esclatar. Van morir ell i dos civils iraquians, a més dels dos suïcides.
Els Khan, al cap de poc que Khizr es gradués en Dret per la Universitat de Lahore, van sortir del Pakistan. Els atreia el somni americà, però no tenien prou diners i van passar una primera etapa a Dubai (Unió dels Emirats Àrabs), on ell va treballar tres anys per a una companyia petrolífera dels Estats Units. Allà van néixer els seus dos primers fills, Shaharyar i Humayun (9 de setembre del 1976).
El 1980 per fi van fer el seu anhelat viatge. Es van establir a Houston. Després es van traslladar a la costa est. El cap de família va entrar a l’escola de lleis de Harvard. En aquest país va néixer el seu tercer fill, Omer.
El fill mitjà va cursar el batxillerat a Silver Spring (Maryland) el 1996. Passats quatre anys es va llicenciar en Psicologia per la Universitat de Virgínia. Planejava seguir els passos del seu pare i fer-se advocat. Tot i això, a Charlottesville, lloc de residència, Humayun tenia amics que participaven en el programa universitari de formació de reservistes. El va atreure la idea del servei militar. Khizr l’ha descrit com un jove “molt patriota” fascinat pel president Thomas Jefferson, un dels pares fundadors dels Estats Units, i la seva idea de “la salvaguarda de la llibertat”. Quan estava disposat a tancar aquella etapa i dedicar-se al Dret hi va haver els atemptats de l’11-S del 2001, que el van fer canviar de perspectiva. El desplegament a l’Iraq, després de l’ocupació iniciada
Khan no havia d’estar al capdavant de la base quan va aparèixer el cotxe suïcida: era el seu dia lliure
el 2003, era la conseqüència lògica del seu compromís.
“Sempre podies confiar en ell”, va dir Ghazala. “Si estaves netejant i arribava, agafava l’aspiradora i feia la feina. Anava a l’hospital a ensenyar a nedar als nens discapacitats, li agradava ajudar”. L’antic general Dana Pittard, que va ser el cap d’Humayun, el va qualificar com un gran soldat que “buscava millorar les relacions amb les forces locals i trencar el cicle de violència”.
A la base de Diyala preparava entrepans per als seus homes si veia que no els faltaria temps per menjar. Li deien “capità amabilitat” i era musulmà.