Heroïnes quan se’n va la llum
Tot i les reserves de petroli del país, l’hospital infantil de Juba no pot pagar la gasolina dels generadors
Se sent un clic i la indignació es desborda. Ni tan sols és una pregunta, una imatge o un gest. És, simplement, la llum. A Justin Bruno, director de l’hospital infantil Al-Sabbah, de Juba, se li acaba la diplomàcia de sobte. Després d’una estona de mantenir una conversa suau, abaixa lleugerament el cap, enfoca la mirada per sobre de les ulleres i anuncia l’estocada:
–Que no ho veus? Ni tan sols hi ha diners per a electricitat.
Són dos quarts de deu del matí i el sol entra per la finestra, però els passadissos i les habitacions estan sota la penombra.
–Tenim dos generadors i només podem comprar fuel per a unes hores al dia. Per fi reacciono. –I què suposa que marxi l’electricitat en un hospital com aquest? –Desastre. Mort. No fa servir articles ni conjuncions. Només dues paraules. Em contesta amb tanta pausa, hi ha tant de cansament acumulat en cada síl·laba que es fa el silenci.
–La sang de transfusions a les neveres es fa malbé, les màquines d’oxigen no funcionen... Una nit se’n va anar la llum i vam perdre vuit nens.
El Sudan del Sud té la tercera reserva de petroli més gran de l’Àfrica subsahariana, només per darrere de Nigèria i Angola, però no hi ha gasolina per al primer hospital infantil públic del país. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és el cinquè lloc més perillós del món per donar a llum, per cada 100.000 parts, moren 789 dones. A Espanya, la ràtio és de 5 de cada 100.000.
A l’interior d’aquestes mares mortes hi ha la brutícia als racons, les sales plenes, els pacients al pati o les farmacioles buides d’hospitals com l’Al Sabbah. O la llum que se’n va.
La xifra espanta, però en realitat fins fa ben poc era tot un rècord. Des del final de l’anterior guerra, el 2004, i fins a l’inici de l’actual, el desembre del 2013, l’esforç internacional i local havia reduït considerablement la mortalitat maternal i infantil. Avui, “només” nou de cada cent nens moren abans dels cinc anys al Sudan del Sud. Fa tres lustres era el doble. Així que ara, amb el país un altre cop en guerra oberta, si els cementiris encara no són més grans és gràcies a les heroïnes amb bata blanca que surten quan s’apaga la llum.
Des del seu despatx de director, el doctor Bruno es desfà. “En aquestes condicions, el cor dels treballadors d’aquest hospital, de les infermeres o de les netejadores, és enorme”. Bruno està fascinat, perquè les treballadores no es rendeixen davant la frustració que una vida s’escapi per falta de llum o de medicines. Ell tampoc no es rendeix.
L’hospital té una capacitat de 100 llits, però hi ha més de 200 pacients ingressats i els lots trimestrals de menjar i medicines del ministeri s’acaben en un mes. “Depenem de l’ajuda d’Unicef i d’altres oenagés”. La resta és cor: el salari de les infermeres i nutricionistes és de cinc dòlars al mes i el del director és de vint dòlars mensuals. Amb aquesta quantitat, i amb els preus disparats per la inflació, no poden pagar ni dos dies de transport de casa a la feina. “Som pràcticament voluntaris. Jo sobrevisc amb consultes particulars”.
Permeteu-me un incís comparatiu, lectors: l’any passat, un diplomàtic europeu va posar el crit al cel per la despesa desmesurada de la delegació sud-sudanesa que negocia la pau a Etiòpia des de fa tres anys. Els delegats cobraven entre 700 i 2.000 dòlars al dia, a més de sucoses dietes i hotels de 300 dòlars la nit.
Betty Achan Ochan, especialista en nutrició de l’ala d’estabilització infantil, està preocupada per unes altres xifres. Avança entre llits i matalassos tirats al terra d’una habitació plena de mares amb els seus nadons. En una de les parets, verda, hi ha dibuixat un cor i un Piuet assegut a sobre d’un núvol. De fons, sona el plor de desenes de nens desnodrits. “Cada dia n’arriben més, uns deu al dia. Tenim capacitat per a vint nens, i ara mateix en tenim ingressats 45”.
Quan li pregunto pels principals problemes del centre, sospira. “Si se’n va la llum, a la nitnomés escoltes el plor de les mares, però no pots fer-hi res. No hi ha fuel, ni sabó ni llençols ni medicines”.
Unicef acaba de portar-los un carregament de menjar, però no tenen carbó per cuinar. “Una bossa costa vuit dòlars i en necessitem sis o set al mes, no podem pagar-les”. Fa 28 anys que Achan treballa i no s’ha exiliat mai, ni tan sols quan la violència feia que l’aire fos irrespirable. Però està farta de pidolar a les oenagés. “Això és pitjor que mai, no havia vist mai tant desemparament per part del Govern. Aquí no hi ha res, aquests nens guanyen uns dies de vida, res més”.
La Betty s’acomoda en una cadira de plàstic al pati davant de la sala de pediatria i corba tant l’esquena que sembla que un pes invisible intenti fer-la caure. Però no cau.
–Per què continues venint cada dia a l’hospital?
–Aquest és el meu país. Què he de fer, quedar-me a casa asseguda? Algú ha de venir. Si no qui ho farà?”.
La pediatria, desbordada, funciona gràcies a la voluntat de les infermeres (sou: cinc dòlars al mes)