L’última gandhiana
L’Índia independent no és un país per a gandhians. Que l’hi diguin a Irom Sharmila, que ha anunciat que el 9 d’agost posarà fi a setze anys de vaga de fam davant la inflexibilitat de l’Estat indi. Ho heu llegit bé, setze anys sense menjar res, només s’alimentava per via intranasal perquè una ordre judicial ho dictava. Va ser acusada d’intent de suïcidi, una conducta tipificada com a delicte al codi penal.
La imatge amb els tubs d’Irom Sharmila –d’un rostre que va renunciar a mirar-se al mirall quan tenia 28 anys– s’havia convertit en la mala consciència de la democràcia més populosa del món i en una icona pacifista internacional.
Sharmila protesta contra la llei de Poders Especials per a les Forces Armades –a la pràctica, un estat d’excepció encobert–, que s’ha aplicat a gairebé tots els estats del nord-est de l’Índia i a Caixmir. La llei excusa els militars de respondre davant els tribunals que no siguin militars. A l’estat de Sharmila, Manipur, ja hi ha hagut 1.530 morts impunes en mans d’uniformats.
Tot i això, Sharmila llança la tovallola gandhiana per emprendre una altra forma de lluita política: es prepara per presentar-se a les eleccions de Manipur l’any vinent. Tot i que el Partit de la Gent Corrent (AAP) va celebrar la idea, diu que s’hi presentarà com a independent. La seva inesperada renúncia ha agafat per sorpresa, i segurament ha contrariat, el seu grup de suport, Save Sharmila, i el seu propi germà i portaveu. Però la seva mare, que va renunciar a veure-la des que va començar el dejuni per no trencar la seva determinació, per fi podrà tornar a abraçar-la.
Sharmila, de 44 anys, abandona la vaga de fam per la voluntat de casar-se amb un excèntric admirador britànic d’origen lusitanoindi, Desmond Coutinho. A l’Índia, les heroïnes polítiques, amb molt poques excepcions, han de ser vídues o celibatàries. I Coutinho –acusat d’agent secret– ha hagut de fugir cames ajudeu-me en alguna ocasió de les irades propagandistes de Sharmila. Presonera de l’estat, de les seves protectores i de la seva pròpia altura de mires, Sharmila ha acabat agafant-se a les cartes d’amor una mica al·lucinades de Coutinho per fer caure la seva pròpia estàtua i recuperar el temps perdut. I, potser, fins i tot posar-se a la boca alguna engruna de felicitat.
Tot i això, algunes organitzacions armades manipuris ja han demanat a Sharmila que reconsideri la seva decisió. Això sí, no s’han ofert a secundar-la en el seu dejuni. A les guerrilles de la vall d’Imphal els suposa una molèstia afegida l’origen indi de Coutinho (Bollywood està vetat als cinemes de l’estat) i que a sobre sigui cristià. Manipur no només és un estat ocupat militarment, sinó que també està profundament dividit entre els meiteis, com Sharmila –convertits a l’hinduisme des de fa més de dos segles i que detenen el poder–, i els kukis i els nagas dels turons, cristians des del segle passat.
Sharmila, que treballava en una oenagé i era la filla petita d’una família nombrosa, va quedar horroritzada davant la matança de Malom el 2000. Quan un artefacte explosiu es va detonar quan passava un comboi militar, fet que va provocar diverses víctimes, soldats d’aquesta mateixa unitat, els Assam Rifles van descarregar la seva ràbia contra persones innocents que esperaven en una parada d’autobús. Deu van morir, entre els quals hi havia una dona de seixanta anys i un jove que de nen havia recollit una medalla a la Valentia de mans del president de l’Índia. Ningú no ha pagat per aquests fets. Poc després, una altra protesta dels manipuris va fer la volta al món quan mares i àvies van protestar despullant-se davant una caserna amb un cartell que deia: “Exèrcit indi, viola’ns a nosaltres”. Va ser un fet xocant per a l’Índia, masclista i conservadora, que se sorprèn fins i tot que als mercats de Manipur hi hagi venedores en lloc de venedors.
Irom Sharmila ha perdut el seu pols contra l’establishment, com no podia ser de cap altra manera, però la gran perdedora és la democràcia índia, que ha vist com l’estat d’excepció s’aplica de forma selectiva a cada vegada més estats des que es va imposar per primera vegada a Nagaland a finals del 1958. Des d’aleshores, gairebé tots els estats del nordest han caigut sota la seva arbitrarietat, així com el Panjab, durant els anys vuitanta i noranta, i Caixmir, des dels noranta. Encara que Manipur encapçala des de fa anys la classificació de violència política, la recent onada de violència a Caixmir ha alterat les xifres: en menys d’un mes la repressió de manifestacions ha provocat més de mig centenar de morts.
Els tres milions de manipuris viuen atrapats entre més d’una dotzena de guerrilles que han degenerat en bandes d’extorsionadors, una quadrilla de polítics que són lladres i unes forces de seguretat que només responen davant de si mateixes. Això fa que una gran proporció de joves, sobretot dones, es vegin obligats a emigrar a les grans ciutats i a treballar en les feines de cara al públic que moltes famílies índies no volen per a les seves filles perquè posen en perill el matrimoni concertat.
Irom Sharmila posa fi a 16 anys de dejuni com a protesta contra l’estat d’excepció en alguns llocs
de l’Índia Sharmila té nòvio, i molts dels que li donaven suport ara li han girat l’esquena