L’impossible
Les xifres del 26-J suggereixen que en moltes províncies els vots d’esquerra van contribuir a fer créixer l’avantatge del PP
Hi ha una cosa que les enquestes no poden detectar: el vot inconfessable. I per això el PP ha millorat inesperadament els resultats en algunes circumscripcions on els escàndols han fet que es processi bona part dels seus antics dirigents locals. Aquest vot ocult explicaria la distància entre les expectatives dels sondejos i el resultat final. Tot i això, les xifres dels comicis del 26 de juny –amb una participació sempre per sota de les anteriors eleccions del 20 de desembre– suggereixen una explicació afegida a l’avenç dels populars (que va superar els quatre punts): un vot no només inconfessable sinó també en aparença impossible; el sufragi procedent de l’esquerra. És a dir, alguns increments en la collita de vots del Partit Popular entre el desembre del 2015 i juny del 2016 només s’expliquen perquè hi va haver votants que el 20-D van donar suport al PSOE, a Podem i fins i tot a IU, i que el 26-J ho van fer al PP.
Quants? Un repàs per circumscripcions posa xifres a aquesta sospita, que globalment podria suposar gairebé 200.000 sufragis dels més de 700.000 que el PP va afegir el 26 de juny a la seva collita de sis mesos enrere. L’altre mig milió s’explicaria per les pèrdues de Ciutadans i de l’agònica UPyD. Tot i això, tan significativa com la magnitud d’aquest presumpte transvasament de vots de l’esquerra en benefici del centredreta és com es distribueix territorialment. De fet, només en 10 de les 52 circumscripcions n’hi hauria prou amb les pèrdues de C’s i UPyD per explicar els guanys del PP. I d’aquestes deu, quatre són les províncies catalanes (Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) i unes altres quatre són les tres basques (Àlaba, Guipúscoa i Biscaia) i Navarra. I només dos districtes de l’Espanya interior (Sòria i Conca) expliquen l’avenç del PP a costa exclusivament del retrocés de Ciutadans i d’UPyD.
De la resta de províncies, gairebé una vintena exigeixen el concurs d’alguna manera d’antics votants del PSOE per explicar els guanys del PP en els comicis del 26 de juny. Set se situen a les dues Castelles, cinc a Andalusia, dos a Galícia i les altres dues a Extremadura. Però el més rellevant és la dimensió dels hipotètics transvasaments. Sobretot perquè coincideixen amb pèrdues substantives del PSOE, que mostren una sospitosa correspondència amb els augments del PP (abans de descomptar els presumptes vots
El transvasament al PP des de l’esquerra podria ser de 200.000 vots, a més del mig milió de C’s
Gairebé 20 províncies exigeixen una aportació de votants socialistes per nodrir l’avenç del PP
En 23 circumscripcions només antics electors de Podem o d’IU expliquen l’alça de Rajoy
procedents de C’s). Per exemple, a Sevilla els populars van sumar 24.000 vots més el 26 de juny, mentre que el PSOE va perdre una quantitat similar. I una cosa semblant va passar a Còrdova i Jaén (amb 10.000 paperetes en trànsit) i a Huelva i Càceres (amb 7.000). A més, cal afegir alguna província d’aquesta Espanya interior on les pèrdues del PSOE van ser fins i tot més grans que els guanys del PP: Badajoz (15.000 vots socialistes menys per 12.000 sufragis populars més) i Ciudad Real (10.000 per 8.000, respectivament).
Tot i això, les xifres del 26-J mostren que també hi va haver 23 circumscripcions on només un transvasament des de l’esquerra radical (Podem o IU) podria explicar completament l’avenç del PP, en un context en què la participació en termes absoluts va ser sempre inferior a la dels comicis del 20-D. Naturalment, hi ha la possibilitat d’una sincronitzada substitució de votants d’esquerra que es van refugiar en l’abstenció decebuts per la gestió dels seus líders, i que van ser reemplaçats per altres electors que es van abstenir al desembre però que haurien emergit al juny per desencallar la situació donant suport a Mariano Rajoy. I encara que és perfectament possible que un segment de l’electorat es replegui mentre, simultàniament, un altre es desplega, la tendència general del 26-J es resumeix en un reflux d’un milió d’electors en la participació.
En qualsevol cas, la volatilitat del vot de Podem i d’IU (quan aquesta última marca no es presenta en estat pur) es reflecteix en diverses dades. Així, a 27 províncies Units Podem va obtenir el juny passat fins i tot menys paperetes que les que va aconseguir Podem en solitari el 20-D. I en unes altres 12 va aconseguir un resultat similar o lleument per sobre. Únicament en 11 circumscripcions la coalició de Pablo Iglesias va sumar al juny més vots que el partit matriu al desembre. A més, en aquest últim supòsit només en una província, Navarra, Units Podem hauria incorporat gairebé totalment els vots que va obtenir IU el 20-D. Els seus altres millors registres es van produir a Biscaia, Guipúscoa i Còrdova, on hauria arrossegat un 40% dels votants d’Alberto Garzón. Tot i això, en la majoria de províncies el transvasament des d’IU és indetectable. I en 23 les xifres globals fan sospitar que una quantitat rellevant dels votants de l’esquerra radical va acabar donant suport al partit de Rajoy. Per exemple, la hipotètica transferència de 10.000 electors d’Iglesias o Garzón ajudaria a encaixar l’alça del PP a Alacant, Astúries i A Coruña. I aquesta xifra podria fregar els 15.000 a Múrcia, els 24.000 a Las Palmas i València i els 35.000 a Madrid, on el PSOE fins i tot va guanyar vots.
Naturalment, els designis dels electors són inescrutables, i és perfectament possible que el 26-J es produís una inversió electoral, amb sortides per l’esquerra i entrades per la dreta. Però si va ser així i tots aquests votants d’esquerres que al juny es van quedar presumptament a casa haguessin anat a les urnes, avui el desenllaç seria l’invers: Units Podem i el PSOE sumarien 169 escons al Congrés i el PP i Ciutadans, 156. Una cosa ben diferent és que aquest escenari fes més fàcil la investidura.