Andalusia, per si sola i per a Espanya
Els polítics andalusos obliden Blas Infante i defugen els problemes interns mentre busquen solució als externs, com el conflicte català
El lema de Blas Infante per al seu concepte d’Andalusia pretenia recollir els tres aspectes del camí que el pare de la pàtria andalusa considerava imprescindible transitar per aconseguir la felicitat. Primer, els mateixos andalusos; després, la resta del país i del món, “la humanitat” en la seva versió més ampul·losa.
Moltes dècades després que el notari liberal Blas Infante fos executat pels feixistes a la carretera de Sevilla a Carmona, la comunitat més extensa i poblada d’Espanya, de 87.000 quilòmetres quadrats i 8,5 milions de persones, continua al furgó de cua de qualsevol de les dades que mesuren el benestar i la riquesa. Mentre Espanya celebrava el 1986 l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea Andalusia ja es trobava a l’últim lloc de les regions europees. Avui el diferencial de riquesa respecte a la renda mitjana espanyola i europea no s’ha reduït. Amb la perillosa tendència, estesa entre els seus dirigents polítics, de llançar les culpes als altres. I és que, com assegura el sociòleg Manuel Pérez Yruela, “els andalusos solen tenir unes altes expectatives respecte al paper de l’Estat en la solució dels seus problemes”.
Avui hi ha la sensació que els dirigents polítics andalusos, bàsicament els socialistes que durant 37 anys han monopolitzat el control polític de la comunitat, han llançat la tovallola. Que deixen de banda la primera part del lema de Blas Infante per centrar els seus esforços en la defensa de la llibertat i la igualtat dels espanyols, amenaçada, segons la seva opinió, pels diversos desafiaments sobiranistes, encapçalats,
La comunitat més extensa i poblada d’Espanya continua al furgó de cua de qualsevol de les dades que mesuren el benestar i la riquesa
evidentment, pel català.
Aquesta és l’opinió de l’historiador Manuel Ruiz, per a qui el paper d’Andalusia per se és nul: “Ningú no parla dels nostres problemes, de les nostres necessitats, del model territorial que ens convé com a poble. Al seu lloc la Junta d’Andalusia pretén jugar un paper exclusivament per a Espanya”. Han llançat la tovallola dels problemes interns per convertir-se en paladins d’una unitat d’Espanya que senten en perill.
Bona part dels andalusos transiten pel nou segle amb una certa sensació de perplexitat i desesperança. Si els nostres dirigents no s’entossudeixen seriosament a lluitar per treure la comunitat del furgó de cua, qui ho farà? La realitat geogràfica d’Andalusia contribueix a prolongar l’aïllament històric, que s’estableixi com una realitat imposada des de fora. Andalusia és vista com una baula perifèrica en un país perifèric, al marge de les decisions que es prenen lluny, en el centre del sistema capitalista. Amb una agricultura amb dificultats i una indústria gairebé inexistent, el pes més gran de l’economia, fins un 20,5%, correspon a l’administració pública. Un panorama ombrívol.
Però no sempre ha estat així. Un repàs superficial a la història mostra que als segles XVI i XVII l’andalusa era la primera economia del país i una de les primeres per càpita. Llavors, quan s’inicia el desastre? A començaments del segle XIX a Espanya es va produir el trànsit de l’antic al nou règim, en què Andalusia va perdre definitivament la seva capacitat econòmica.
Després de la Guerra Civil i la contrareforma agrària el 45% de les terres que es van tornar als seus propietaris es va fer a Andalusia, i gran part del capital generat pel sector agrari es va dirigir a industrialitzar Catalunya i el País Basc. Al capital el va seguir la mà d’obra, la força de treball que es va desplaçar sobretot de l’interior andalús a les comunitats més emergents. Avui més d’un milió i mig d’andalusos resideixen fora, dels quals la meitat ho fan a Catalunya.
Sens dubte d’aquella pols vénen aquests fangs. El sentiment nacionalista andalús, representat durant un cert temps per l’andalusisme polític, avui dissolt i substituït per l’apropiació socialista del discurs, té molt present aquells greuges. És habitual sentir l’argument que Andalusia és a la cua del benestar perquè el nord del país es va endur la indústria i el desenvolupament “a costa dels diners i la suor dels andalusos”, mentre el PSOE s’ha convertit en un partitrègim que s’ha apropiat de l’estètica d’un nacionalisme que ha quedat políticament reduït al no-res.
El desafiament sobiranista català és visualitzat, en aquest context, com un intent dels “rics catalans” de trencar els llaços de la igualtat entre tots els espanyols, després que el seu benestar s’hagi construït sobre les espatlles dels més pobres. “Als madrilenys,
Les relacions amb Madrid han virat de l’amor a l’odi, i viceversa, segons el partit que hi ha hagut al capdavant del Govern central
catalans, bascos, gallecs, andalusos... ens ha anat bé estar tots junts en el marc del model territorial autonòmic, on els diferents territoris han estat protagonistes en la superació de les desigualtats del passat”, assenyala Juan Pablo Durán, president del Parlament andalús.
L’enorme extensió del territori andalús, on la costa té ben poc a veure amb l’interior i on cada comarca constitueix un submón diferent, propicia que la seva interrelació amb altres comunitats quedi reduïda a Catalunya com a receptora de la gran massa migratòria dels anys cinquanta i seixanta, i a Madrid com a seu administrativa central. Potser alguna cosa més de contacte amb Extremadura, per l’eix Via de la Plata, i amb Múrcia i València, units en la defensa del corredor mediterrani i en el canvi del model de finançament autonòmic. Però gens amb Castella-la Manxa, ni amb altres comunitats més allunyades, més enllà d’alguns projectes d’expansió del turisme bilateral, com acaba de passar amb el País Basc.
Durant els últims anys les relacions amb Madrid, entesa com a seu de les principals institucions de l’Estat, han virat de l’amor a l’odi, i viceversa, segons el partit polític que hi ha hagut al capdavant del Govern espanyol. Però gens equiparable al que ha passat en aquests quatre anys de Mariano Rajoy, on l’administració central i l’autonòmica han jugat a fer-se la traveta. Més d’una vintena de recursos d’inconstitucionalitat en tots dos sentits esperen sentència.
Andalusia es considera com la comunitat que millor harmonitza la identitat espanyola amb la identitat nacional, la més ben situada per aproximar els extrems identitaris que avui col·lideixen. Jugar aquest paper en el futur, buscant fórmules d’entesa que evitin una tensió que veuen perjudicial per a Espanya i per als mateixos catalans, sembla que és el paper que es reserven Susana Díaz i els dirigents polítics andalusos per al futur. Però, mentrestant, persisteix una pregunta capital: com ho tenim allò?