Recta final del cas Palau
PER fi sembla que la justícia resoldrà el cas Palau. Una qüestió que ha provocat un fort impacte en la societat civil catalana per l’enorme prestigi de l’anyenca institució, un dels pilars de la cultura catalana. Més de set anys després que els Mossos entressin per ordre judicial a l’edifici de Domènech i Montaner, el presumpte espoli dels fons del Palau de la Música i de l’Orfeó Català serà jutjat els propers mesos per la sala de la secció desena de l’Audiència de Barcelona, un tribunal presidit per la magistrada Montserrat Comas, una jutgessa de llarga trajectòria que, entre el 2001 i el 2008, va ser vocal del Consell General del Poder Judicial. Tot i que encara no està fixada la data d’inici de la vista, el més previsible és que pugui celebrar-se a finals del present any o a començaments del 2017.
El cas del desfalc de la caixa del Palau de la Música, pel qual es van poder desviar fins a 26 milions d’euros de les seves arques, segons la Fiscalia, ja té, doncs, fixat un horitzó per concloure el procés judicial. En la causa estan processats, entre altres, el que va ser president del Patronat de la Fundació, Fèlix Millet; la seva mà dreta i col·laborador, Jordi Montull, i l’extresorer de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) Daniel Osàcar, així com dos directius de l’empresa Ferrovial. Segons la instrucció, Millet i Montull van muntar un sistema opac per a la desviació de fons del Palau procedents de donacions d’empreses a canvi de concessions d’obra pública.
Del malestar inicial causat per la notícia del presumpte delicte es va passar a la indignació quan es va saber que els dos primers encartats s’havien apropiat d’una part d’aquells fons –delicte que van assumir en part de manera pública–, mentre que l’altra part va anar presumptament a parar a CDC. Al neguit social per l’escàndol es va sumar, d’una banda, el fet que el primer jutge que va instruir el cas no va prendre mesures cautelars contra els encausats i, de l’altra, la lentíssima tramitació judicial del cas, tant per la ineficiència de la justícia –fins a cinc jutges diferents van realitzar la instrucció–, com per les diverses martingales processals d’uns i d’altres. Fins al punt que la instrucció va arribar a estar 16 mesos paralitzada per la tardança en la presentació d’al·legacions per part d’algunes empreses declarades responsables civils subsidiàries o perquè, senzillament, aquestes havien desaparegut o estaven en tràmit de concurs de creditors.
Encara que el cas Palau ja té qui el jutgi, queden pendents algunes qüestions processals: des de la disponibilitat en l’agenda dels magistrats, sempre molt carregada, en la qual caldrà tenir en compte que es tractarà sens dubte d’una vista llarga per la complicada trama en què se solen moure aquest tipus de delictes, així com l’acceptació de les proves presentades per les diverses parts. Una vegada superades aquestes qüestions, es podrà saber què va passar al Palau durant el primer decenni d’aquest segle, quins van ser els responsables i els beneficiaris del delicte i on són els diners defraudats i qui els ha de tornar als seus legítims amos. Al marge de si hi ha responsabilitats polítiques de qui correspongui.
Es tracta d’una bona notícia, ja que es posarà així punt final a un dels escàndols que més neguit han causat a la societat catalana aquests últims anys, tant pel dany causat a una institució cultural cabdal, com per la personalitat dels encausats, així com per la tardança judicial a instruir la causa.