Degustacions estivals
Amb uns amics de tota la vida, ens trobem cada estiu per sopar. No és un sopar com els altres. Tothom ha de preparar un plat. Ens els cruspim a petits tastets en un jardí familiar. Hi predominen els cuinats casolans. Bacallà amb pebrot i tomata. Cloïsses a la marinera. Rosbif pulcrament tallat, amb el cor rosadet. Pollastre rostit: amb tomata, cebes, una cabeça d’alls i un bon raig de conyac. També hi ha qui s’estima més fer provatures exòtiques: humus de cigrons perfumat amb comí i sèsam; o guacamole amb alvocats, ceba, celiandre i xili. Hi ha qui es presenta amb plats, no ja tradicionals, sinó de cada dia, que, sorprenentment, són ben rebuts: empanades de pernil dolç i formatge; o –i aquest és el meu cas– ensaladilla russa (reconec que és un plat vulgar, gastronòmicament desprestigiat, impresentable en una reunió de bocafins, però el fet és que tothom se’n llepa els dits).
D’altres, sense complicar-se la vida, han fet amanides lleugeres, a la italiana: amb tomata, alfàbrega i mozzarella. O senzilles coques de recapte. En Mike, que és un davantal reputat,
Era sòlid, és líquid: tot ha de semblar nou; no hi ha pas perill que en sigui
aquest any ens havia promès un rossejat de fideus, però s’ha presentat amb uns entrants d’espàrrec i salmó. Ara bé, una de les sorpreses de la nit ha estat l’ajoarriero que ha portat en Mines, influenciat per una nòvia bascoriojana, qui, al seu torn, ens ha ofert un plat senzill i directe, que ha agradat molt: patatas con chorizo. Per postres, la Montse T. ha triomfat amb una botifarra dolça, que ha meravellat la basca i ha sorprès els barcelonins (donaven per fet que la combinació de dolç i salat era oriental, essent com és genuïnament empordanesa).
Altres anys, només d’arribar, tothom preguntava: “Quin plat ha fet, la Montse H.?”. Era la nostra màxima cuinera, capaç d’elaborar, per exemple, un autèntic bloc de foie. Fa un parell d’anys que és morta, com l’Anna (en plena obra de teatre, la mort s’emporta sempre els espectadors més atents i delicats). Una vegada, la Montse H. va comparèixer dient: “Aquesta vegada us he fet meló amb pernil”. Meló amb pernil?, vam exclamar a l’uníson, una mica decebuts. Va ser una autèntica delicatessen. Transformat en llet, el meló era una crema blanca i refinada, perfumada de rom. Tallat a dauets, el pernil es presentava fregit i cruixent. “Has reconstruït el meló amb pernil!”, va exclamar algú. “L’ha desconstruït!”, va sentenciar el savi.
Desconstrucció! La paraula màgica i totèmica de la nova arquitectura i les noves ideologies començava a imperar. En moltes coses, la cultura humana ja no pot anar més enllà. Per això torna enrere. S’agafa una recepta, un argument de pel·lícula, una teoria religiosa o política. Se’n separen els ingredients. Es treballen i reagrupen de manera imaginativa. El que era sòlid, ara és líquid. El que era dur, ara és tou. O viceversa. Avui tot ha de semblar nou. No hi ha pas perill que en sigui.