La dificultat de pactar
Fa més de sis mesos que els nostres polítics intenten formar govern. En el moment d’escriure aquestes ratlles, ningú exclou unes terceres eleccions generals. Com continuem així, farem miques tots els rècords.
¿Són els nostres polítics més incompetents, a l’hora de pactar i formar coalicions que els seus col·legues europeus? És possible, sens dubte. Els manca pràctica, perquè el sistema electoral afavoreix la formació de majories sòlides. El tarannà peninsular, a més, tendeix a veure tota concessió com una humiliació i tot pacte com un producte de pastisseria. El que agraden són les resistències numantines i els principis insubornables, no l’estira-iarronsa i el possibilisme inherents al noble art de la política.
Ara bé, les regles del joc tampoc no hi ajuden gaire. Hi ha almenys dos factors que, en aquests moments, estan dificultant la formació d’un govern. Tots dos van ser concebuts com vies per reforçar l’executiu i evitar els governs inestables.
El primer és la figura de la moció de censura constructiva prevista a la Constitució. En molts sistemes parlamentaris, quan el govern no té majoria parlamentària cau amb facilitat. Aquí, no. Aquí, per tombar un govern cal presentar un candidat alternatiu que sigui investit per una majoria absoluta de diputats. És una fórmula útil per evitar períodes d’ingovernabilitat, sens dubte. Però en una situació com l’actual ho posa tot més difícil, perquè si els partits no aconsegueixen posar-se d’acord per investir un president per majoria simple, cal imaginar que encara els costaria més posar-se d’acord per substituir-lo per un altre per majoria absoluta. Això ofereix al president, un cop elegit, la possibilitat d’oblidar-se de les forces polítiques que han contribuït a investir-lo i governar recorrent a pactes oportunistes amb els partits que es prestin al joc.
És cert que governar en minoria pot ser complicat. Hi ha votacions, com les dels pressupostos, que cal guanyar per poder governar amb un mínim d’eficàcia. Però els pressupostos es poden prorrogar i la geometria variable permet moltes acrobàcies. Un cop instal·lat a la Moncloa, un president disposa de tota mena d’instruments per mantenir-se en el poder.
El segon factor –molt més indirecte– és el sistema electoral, que gràcies a la llei D’Hondt afavoreix el bipartidisme, encara que sigui imperfecte. En aquests moments, de forma excepcional, tenim quatre grans partits d’àmbit nacional. A la dreta, el panorama està bastant clar: n’hi ha un de majoritari, el PP, i un altre de més petit, Ciutadans. Però, a l’esquerra, el PSOE i Podem estan bastant igualats, cosa difícil de sostenir a la llarga. Amb el nostre sistema electoral, el nou mapa polític no estarà estabilitzat fins que un d’aquests dos partits no es distanciï de l’altre clarament.
Això distorsiona la política de pactes, perquè obliga el PSOE i Podem a estar més pendents l’un de l’altre que de treballar per la formació d’un govern. En comptes d’aliar-se per fer fora el PP o de mirar d’obtenir les millors condicions a canvi de deixar-lo governar, el PSOE es concentra a frenar Podem i Podem busca per sobre de tot que els ciutadans el vegin com l’únic representant legítim de l’oposició. Tots dos saben que s’hi juguen l’hegemonia de l’esquerra.
¿Vol dir això que estem condemnats a unes terceres eleccions generals? No, esclar. La investidura no ha de ser necessàriament un xec en blanc. Es poden buscar fórmules que obliguin el president del govern a sotmetre’s a una moció de confiança al cap de dos anys. A més, ni al PSOE ni a Podem els convé tornar ara a les urnes, perquè ni l’un ni l’altre tenen cap seguretat d’obtenir més vots. Al contrari, segurament hi hauria més abstenció i el PP en sortiria reforçat.
Ara, aquests factors compliquen molt les coses i el PP, un partit rígid, poc propens al pacte, se n’aprofita. Suposo que és lògic, però em pregunto si no va massa lluny. L’actitud de reclamar que el deixin governar per sentit de la responsabilitat, sense oferir gairebé res a canvi, no serveix per obtenir un vot favorable de Ciutadans i posa massa fàcil al PSOE negar-se a abstenirse en el vot d’investidura. És una estratègia contraproduent.
I la tracamanya de Rajoy d’acceptar l’encàrrec del Rei de manera condicional també se li pot tornar en contra. Si no obté els suports que busca, li serà difícil no sotmetre’s al vot d’investidura sense dimitir o quedar com un perdedor al qual els propis companys de partit començaran a demanar que deixi el camp lliure. Amb aquesta maniobra insòlita, els terminis per a la formació de govern no començaran a córrer fins que ell ho decideixi. Ha aconseguit aturar el rellotge constitucional. Però tothom sap que se l’ha ficat a la butxaca i que, si no el torna al seu lloc, li pot acabar explotant.
La tracamanya de Rajoy d’acceptar l’encàrrec del Rei de manera condicional se li pot tornar en contra