L’altre primer petó
Hi ha molta literatura sobre el poder fundacional del primer petó. Sovint se’l relaciona amb l’estiu perquè s’entén que els amors de vacances acostumen a propiciar aquesta mena de contactes i és probable que molts lectors de La Vanguardia recordin, no sé si amb nostàlgia o amb dolor, aquell primer petó d’adolescència. També és veritat que els costums han canviat i que la relació alcohol-adolescència, cada vegada més precoç i brutalment gregària, fa que molts primers petons s’ofeguin en oceans de coma etílic i altres formes d’oblit. Es parla poc, en canvi, de la transcendència simbòlica del primer petó al front, que és el que es fan les parelles madures després d’una llarga convivència.
¿En quin moment es passa del petó als llavis, encara que sigui protocol·lari, al petó al front, que estableix un nou codi passional i que sembla respondre a un pacte tàcit de, diguem-ne, pau per territoris? És evident que el gest s’instaura quan la parella ja no necessita la passió, però ¿no hi hauria una alternativa més digna? El primer petó al front inicia l’acceleració de la decadència. Un dia, sense ni tan sols haverho acordat, un dels membres de la parella
Sempre, tard o d’hora, algú ens pregunta si recordem el nostre primer petó
activa el mecanisme d’inclinar-se cap a la persona llargament estimada i menys llargament desitjada. Però, en comptes de fer-li un petó als llavis, es queda a mig camí i certifica l’afecte amb un gest més paternofilial que no pas amorós. En un altre context, el ritual transmet molta tendresa, com entre pares i fills grans, entre néts i avis o quan t’acomiades o saludes un malalt a qui aprecies de debò. Però si en una parella aparentment consolidada el petó al front arriba massa d’hora, compte!: pot ser el símptoma d’un adulteri latent o d’una separació imminent.
El primer petó al front és el més dur dels petons perquè no l’esperes. Després, t’hi vas acostumant, igual que t’acostumes a les coses que no tenen solució. I fins i tot acabes aprenent a posar-t’hi bé, i quan veus que s’acosta el moment tragicòmic de rebre’l, gairebé fas el gest de rematar els llavis flàccids amb la indolència del davanter desmotivat que pentina una pilota tova a la sortida d’un córner. En una parella, el petó al front és una declaració tàcita d’impotència, una excrescència del llenguatge no verbal que inclou un missatge fàcil d’interpretar: ens hem acostumat a estimar-nos i sentim un afecte perdurable l’un per l’altre però evitem l’èmfasi d’una passió o d’un contacte que, a aquestes altures, ens fa més nosa que servei. Com que sempre ens quedarà el dubte de saber si el petó al front ens degrada o no, convé viure’l amb un cert sentit de l’humor i pensar que quan la parella s’enfonsa encara més i queda fossilitzada per l’ambre de la distància, dels silencis o dels retrets, un gest tan aparentment insuls es troba a faltar. Sempre, tard o d’hora, algú ens pregunta si recordem el nostre primer petó. Però, a partir de certa edat, convé especificar: ¿el primer petó als llavis o al front?