Sense premis Nobel
Espanya no ha tingut cap premi Nobel d’àrees científiques des del 1959, quan va rebre el guardó Severo Ochoa pels seus treballs sobre l’ADN i la biologia molecular. Tenint en compte, a més, que va investigar als Estats Units i tenia la doble nacionalitat. Abans només hi va haver un altre científic espanyol guardonat, l’aragonès Santiago Ramón y Cajal, el 1906, per la seva feina sobre l’estructura del sistema nerviós. Tots dos van ser premiats en els camps de la Fisiologia o Medicina. No n’hem tingut ni un en Física o Química, ni tampoc de la Pau o en Ciències Econòmiques. Ens salvem un pèl per la Literatura, amb sis premis: Vicente Alexandre, Jacinto Benavente, José Echegaray, Juan Ramón Jiménez, Camilo José Cela i Mario Vargas Llosa, aquest últim hispanoperuà. Tampoc això no és gaire. N’hi ha prou amb comparar amb la veïna França, que ha tingut 47 premis Nobel, d’ells 13 de Literatura i molts de les restants disciplines des que el 1901 es van començar a lliurar.
El dèficit clamorós de premis Nobel espanyols en els camps científics ens hauria de fer enrojolar. No és important un guardó més o menys, però sí que evidencia el poc que representem en investigació i innovació. Perquè fins i tot sent excel·lent tenir escriptors molt destacats es dóna una distinció fonamental entre els premis científics i el literari i el de la Pau: aquests s’atorguen a un geni individual, que pot donar-se en qualsevol lloc, inclosos països molt subdesenvolupats. Però els premis científics són avui resultat d’anys d’investigació d’amplis equips, amb mitjans sofisticats i molts recursos. Això només és possible en països del primer món. Aconseguir premis d’aquest tipus és símptoma de país desenvolupat.
L’escassetat de recursos destinats a Espanya a la investigació científica ha estat crònica, però a més ha baixat en els últims anys amb les retallades de la crisi, encara que és just dir que ha tingut un petit repunt el 2016. Ens situem en l’1,24% del PIB en R+D+I, davant la mitjana del 2,02% dels països de la UE i, per descomptat, molt lluny dels països capdavanters. Alguna cosa falla en l’estructura dels nostres estudis. El percentatge d’espanyols d’entre 30 i 35 anys amb estudis superiors finalitzats és del 42,3%, per sobre del 38% de mitjana europea. Però els nostres investigadors marxen a l’estranger i alhora ens falten treballadors altament qualificats de menor nivell acadèmic.