El Caballero de la Blanca Luna
Sempre he tingut el batxiller Sansón Carrasco per un autèntic cavaller errant. Mogut per la voluntat de retre un servei, es va plantar a la platja de Barcelona a fer veure que era el que no era per intentar retornar a casa seva una persona que necessitava cures. Disfressat de Caballero de la Blanca Luna, va buscar desfer un greuge. I a fe que ho va aconseguir. De l’acció va sortir Don Quixot vençut i malparat, però complidor es va avenir a respectar el promès abans de la justa: en cas de perdre, deixaria les armes i tornaria a la seva vila a la Manxa. Allà, ens explica Cervantes, va recobrar la raó i, poc després, va morir.
Aquest any en què celebrem el 400 aniversari de la mort de Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616), vaig anar un dia a llegir alguns episodis del Quixot ,en una versió infantil, a alumnes de primària d’una escola bilingüe alemany-espanyol de Berlín. Van escoltar el dels gegants i els molins, el de l’elm de Mambrino, el del combat amb els ramats de xais, i el del Caballero de la Blanca Luna. No cal dir que va ser un èxit; les aventures quixotesques sempre ho són. –Don Quixot va ser a Barcelona? De debò? Nenes i nens de països diversos i afecte al món hispà obrien els ulls com unes taronges davant una revelació per a ells sorprenent. Vaig desistir de recitar-los l’elenc d’elogis que Cervantes va dedicar a la meva meravellosa ciutat –en un castellà massa difícil–, però demano mil perdons per no resistir-me a repetir-los aquí: “Archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única”.
Don Quixot enumera lloances malgrat que a Barcelona li van esdevenir dissorts. Passejava per la platja quan el pretès Caballero de la Blanca Luna, enviat en missió de rescat per família i amics, el va desafiar i va derrotar. La imatge de Don Quixot i Sancho a les seves muntures sobre la sorra, dibuixada per il·lustradors de l’obra cervantina, hauria de ser marca Barcelona. Com és possible que no s’exploti a fons aquesta excepcional publicitat, d’impacte global, que Cervantes ens va regalar fa quatre segles? Ens temem que el nacionalisme creixent tingui força a veure amb aquesta aparatosa distracció de la capital catalana.
En canvi, m’agrada pensar que a les escoles barcelonines els nens dibuixen Don Quixot no només emprenent molins de vent, sinó també a la vora del seu mar blau. Vull creure que coneixen els encomis de Cervantes a la ciutat (els ensenyen a recitar-los?), i que els seus professors els expliquen que va salvar de la crema de llibres de cavalleries el Tirant lo Blanc, “tesoro de contento y mina de pasatiempos”, i en el seu gènere, “el millor llibre del món”, segons el capellà amic.
En acabar la lectura a Berlín, la mestra asturiana em va regalar una rosa, perquè sóc catalana i l’endemà era Sant Jordi. Em vaig sentir a la millor de les Espanyes, la que mai de la vida no voldria abandonar.
La imatge de Don Quixot i Sancho a la platja hauria de ser marca Barcelona; Cervantes ens va regalar publicitat d’impacte global