“És hora de girar full”
Les víctimes de la tragèdia de Biescas es retroben vint anys després
Fa dues dècades (el 7 d’agost del 1996) una riuada va segar la vida de 87 persones al càmping Las Nieves de Biescas, al Pirineu d’Osca. El barranc d’Aras, que discorre entre dos torrents fins aquell dia secs, es va desbordar. Va passar a mitja tarda i els campistes no van tenir cap oportunitat d’escapar. El càmping, que ja mai més no ha tornat a obrir les portes, va quedar arrasat en qüestió de minuts.
Els supervivents d’aquella tragèdia (nens i adolescents, avui adults) no han oblidat. En aquestes dues dècades han passat per un trànsit dur i dolorós, en què s’entremesclen impotència, dolor i solitud. Han estat testimonis en primera persona d’un viacrucis judicial que avui encara deixa amargues empremtes. Molts d’aquells supervivents i familiars de morts encara no han cobrat les indemnitzacions que els correspondrien. Però la majoria d’aquelles persones s’han proposat girar full i continuar endavant amb la seva vida, professions i projectes.
Oriol Espinosa, membre d’una família de Granollers, tenia 19 anys quan va perdre la mare, Carme Llorens, de 44, en la riuada d’aquell 7 d’agost del 1996. Avui treballa a la seva ciutat natal com a dissenyador gràfic. A l’Oriol li ha costat molt tornar Biescas. Fa tres anys, en plena excursió pel camí de Sant Jaume, pel Pirineu Aragonès, va decidir desviar-se de la ruta per acostar-se fins al càmping. El cor li va fer un tomb en observar l’estat d’abandonament d’aquelles instal·lacions. I va ser llavors quan va decidir escriure una carta a l’alcalde de la localitat, Luis Estaún, amb una proposta: organitzar un acte de record de la tragèdia, en memòria de les víctimes, i habilitar al càmping un espai en el qual famílies i supervivents poguessin retrobar-se o, simplement, recordar i honrar els morts.
La proposta va ser atesa i l’Ajuntament de Biescas, en col·laboració amb alguns dels afectats, acaba d’habilitar un senzill espai natural al costat de la zona sinistrada on des d’ahir les víctimes (s’han escrit els noms i cognoms de tots els morts) poden ser recordades amb dignitat. Per què no s’ha fet això abans? Oriol atribueix aquest oblit amb la tragèdia natural més gran en un càmping ocorreguda a Espanya “a la dispersió i a l’origen tan divers de les persones que érem allà aquella nit”. Pèro mai no és tard per al record i dues dècades després, ahir es va retre el primer homenatge oficial a les víctimes. “Llavors no hi havia mòbils, ni les xarxes socials d’ara. No era tan fàcil agrupar-se”, explica Oriol.
Aquella falta d’unió entre les víctimes també va repercutir a l’hora d’obrir els processos judicials. No va aconseguir crear-se mai una Associació de Víctimes del Càmping de Biescas que defensés globalment els seus interessos. Les investigacions inicials van treure a la llum un informe elaborat pel tècnic del Govern aragonès Emilio Pérez Bujarrabal, que deu anys abans de la tragèdia ja alertava i mostrava la seva negativa a l’ocupació del terreny on s’assentava el càmping, a causa del risc que suposava la seva ubicació “en una zona inundable”. Malgrat això, tant la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) com el govern aragonès van aprovar la instal·lació.
Aquell informe va impulsar una causa penal que finalment va ser arxivada el 2002 per l’Audiència d’Osca en entendre que la tragèdia va ser “imprevisible”, però al seu
ORIOL ESPINOSA (GRANOLLERS) “En aquella època no hi havia xarxes socials i va ser impossible unir-nos per a una lluita comuna”
SERGIO MURILLO (PAMPLONA) “No oblidarem mai el tracte rebut pels veïns, ajuntament i els voluntaris”
torn es va obrir la via civil a l’Audiència Nacional, que va tancar el cas amb una sentència que va condemnar a l’Estat i al Govern aragonès al pagament d’11,2 milions d’euros a víctimes i afectats.
Oriol Espinosa confessa que la seva família al principi es va deslligar d’aquell procés i no s’hi va incorporar fins més tard, “el que ens va portar a cobrar només el cinquanta per cent del que cosa ens va assignar el jutge. És la part que correspon al Govern d’Aragó. L’altra meitat que havíem de rebre de l’Estat no l’hem cobrat, ni la cobrarem”.
Molt més actiu va estar en aquesta lluita judicial el navarrès Sergio Murillo. Va perdre tots els membres de la seva família: el pare, Francisco; la mare, Presentación, i els seus dos germans petits: Alberto i Susana. Ell tenia 16 anys quan va ser rescatat entre les branques d’un arbre per un turista. Li va salvar la vida. Per oblidar el terrible tràngol, en Sergio va bolcar tota la seva energia en els estudis. Ara és arquitecte i treballa en un estudi d’enginyeria de Pamplona especialitzat en obra pública.
“De tota aquesta experiència –assegura– m’ha quedat una sensibilitat més gran davant possibles arbitrarietats de l’Administració a l’hora d’aprovar projectes. A causa de la meva feina he vist accelerar, per pressions polítiques, projectes negatius que a la llarga poden costar vides, i denegar-ne d’altres que complien tots els requisits de seguretat”.
Respecte al cas Biescas, encara avui dia no comprèn com van donar la llicència per ubicar un càmping en aquell lloc “sense cap
informe tècnic favorable!, exclama. I lamenta que els alts responsables que ho van fer “no només han eludit tota responsabilitat penal, malgrat que vam recórrer a Estrasburg, sinó que després han arribat a ocupar càrrecs rellevants en les seves respectives Administracions”.
Malgrat que per al Sergio el nom
de Biescas va ser sinònim d’una gran desgràcia, no vol oblidar el tracte rebut de la gent. “Els veïns, els voluntaris, la directora de l’escola obrint el centre per donar-nos refugi, l’Ajuntament. D’ells no en tinc cap queixa. Al contrari”, afirma”.
Sergio Murillo va estar ahir diumenge al lloc dels fets, juntament
UNA FACTURA PENDENT Molts afectats han assumit ja que no cobraran mai el total de les indemnitzacions
amb altres supervivents i familiars de víctimes d’una catàstrofe (molts s’han retrobat gràcies a les xarxes socials) que insisteix que no hauria d’haver passat mai. “Crec que és bo que hi hagi hagut aquest reconeixement a les víctimes. Per a mi, personalment, es tanca una etapa. He estat el cap d’aquesta causa durant molts anys. Avui –per ahir– és una bona data per girar full i descansar”, conclou en Sergio.