Un lluitador nat i gran amic
RAMON CONDAL ESCUDÉ (1937-2016) Expresident del RCD Espanyol
Un lluitador i una gran persona. Aquests són, sens dubte, els dos adjectius amb què millor descriuria la figura del meu gran amic Ramon Condal. Lluitador, perquè va ser el clar exemple d’aquelles persones que s’han fet a elles mateixes. “Vaig arribar a Barcelona amb una petita maleta, amb quatre peces de roba, i un despertador a la mà”. Així parlava sempre dels seus inicis en el mercat laboral, quan va decidir marxar de Selvanera, la petita població de Lleida on havia nascut el 1937, un 8 d’agost, com avui, per a anar a guanyar-se la vida a la capital catalana. El despertador, em va confessar que el duia per no adormir-se quan hagués d’anar a treballar.
En Ramon era un treballador nat. Va lluitar molt per a arribar a crear, amb els seus germans Javier i Antonio la cadena de supermercats Condis. Quan va arribar a Barcelona va aconseguir feina com a ajudant de pastisser en una confiteria del barri de Gràcia. M’explicava amb orgull que, un dia, el 1961, sortint de la confiteria, va passar passejant pel mercat de La Mercè i va veure que hi havia una parada que es traspassava. Va comentar-ho amb els seus germans i van decidir comprar-la. Amb aquesta adquisició s’havia posat la llavor de la que després arribaria a ser una gran empresa.
El descric també com a bona persona, i bon amic, perquè m’ho ha demostrat en tots aquests anys d’intensa amistat. Una amistat que es va teixir en els anys vuitanta, quan ens vàrem conèixer per feina (jo el visitava com a client a Condis per a oferir-li els productes de la meva empresa familiar).
En Ramon va ser d’aquells amics de debò, que sempre són al teu costat. Ens enteníem amb una sola mirada; em va fer molts favors i mai em va fallar. Simpàtic, bromista, amb un sentit de l’humor que et feia riure encara que no volguessis, vam passar molt bones estones junts. No oblidaré mai els dinars que solíem fer els dimecres a Ca la Juanita, a Montcada, a prop de la seva empresa. Tampoc oblidaré els viatges que vàrem fer junts, juntament amb el nostre comú amic Fernando Molinos, amb les nostres famílies, i que van enfortir la nostra amistat.
En Ramon i jo compartíem una gran passió, la nostra afició al futbol i, més concretament, la passió pels colors blanc i blaus del RCD Espanyol. De fet, jo vaig entrar a formar part de la directiva de del club, i després vaig arribar a ser-ne president, per la insistència del meu amic...! Corrien els anys 80 i en Ramon Condal formava part de la directiva que presidia el ja desaparegut Antoni Baró. En aquell temps ja em deia que li faria molta il·lusió que entrés al RCD Espanyol com a directiu, amb ell. Recordo que, el 1988, després del partit d’anada de la final de la Copa de
Va arribar amb només una maleta i un despertador i de zero va crear l’imperi de supermercats Condis
la UEFA, que havíem guanyat per un clar 3-0 al Bayer Leverkusen, a casa, em va dir “quan tornem de Leverkusen, vull que tu i el teu fill Dani ens acompanyeu als actes de celebració”. Però, contra tot pronòstic, el Bayer va guanyar la Copa que gairebé era nostra i la festa no es va produir.
Anys més tard, el 1993, quan l’amic Ramon entrà al consell d’administració del també malaurat Francesc Perelló, de la mà de Claudio Biern, em va tornar a pretendre i ja no m’hi vaig poder negar…! Però és que jo havia de ser l’encarregat de la secció de voleibol, un esport que desconeixia per complet…! “No et preocupis, la feina ja te la faré jo”, em va dir en Ramon. Al cap d’un any, el RCD Espanyol es va vendre la secció de voleibol a Winterthur i vaig passar a ser el responsable del futbol base, una tasca amb la qual em sentia molt més segur. El 1994 en Ramon va renunciar al seu càrrec de directiu per motius laborals, però el 1997 ens vam tornar a retrobar a l’Espanyol, l’any en què Francesc Perelló va deixar la presidència. Jo vaig ser nomenat president i vaig demanar a en Ramon que tornés al consell. I així va ser, com a vicepresident de l’àrea social.
Si el desig d’en Ramon Condal havia estat sempre que jo, el seu amic, m’incorporés a la junta directiva del RCD Espanyol, més tard anomenada consell d’administració, després de la conversió de l’entitat en societat anònima esportiva, jo sabia que tenia també un gran somni, ser president del club que tan s’estimava. En els últims anys de la meva presidència vaig proposar que en Ramon fos president, perquè s’ho mereixia de debò. L’avalaven la seva impecable trajectòria professional, com a empresari, el seu rigor com a gestor i les seves moltes qualitats com a persona. El 12 de juliol de 2011, vaig veure, satisfet, com en Ramon Condal arribava a la presidència del RCD Espanyol.
En Ramon era president per mèrits propis, de la mateixa manera que un dia, començant de zero, amb aquella maleta i aquell despertador, va arribar a ser el propietari, juntament amb els seus germans, del gran imperi dels supermercats Condis. La seva pèrdua, juntament amb la dels meus pares, ha estat de les que més he sentit. Avui, 8 d’agost, hauríem celebrat plegats el seu 79è Aniversari. Fins sempre, amic, Ramon.