La veu contundent
GUSTAVO BUENO (1925-2016) Filòsof
La veu de Gustavo Bueno, el filòsof de les opinions contundents i polèmiques i la figura del qual es va popularitzar a través de la seva presència en mitjans de comunicació i tertúlies televisives, es va apagar ahir als 91 anys després d’una vida dedicada a l’ensenyament universitari. Va morir en no poder suportar, segons el seu fill Álvaro, la pena d’haver perdut fa dos dies la seva esposa, Carmen.
Considerat el filòsof espanyol més important de les últimes dècades, va desenvolupar teories com el tancament categorial o el materialisme filosòfic, però la seva vocació de no cenyir-se a la torre d’ivori acadèmica del seu àmbit de coneixement el va portar a intervenir en debats públics de tot tipus durant dècades.
Autodefinit com ateu –“No és que Déu no existeixi, és que no pot existir”, proclamava–, Bueno va néixer en una família de metges de Santo Domingo de la Calzada, el 1960 va obtenir la càtedra de Filosofia i Història dels Sistemes Filosòfics a la Universitat d’Oviedo. A la capital asturiana, on va acabar convertit en una institució, va desenvolupar tota la seva trajectòria i, al marge de per la seva obra filosòfica, va començar a ser conegut a partir de la dècada dels seixanta per la seva oposició al règim franquista.
Aquesta presa d’actitud el va portar a donar xerrades sobre Marx en clubs culturals de les conques mineres utilitzats com a tapadores del clandestí PCE, que va arribar a oferir-li un carnet d’honor, o a baixar a un pou de carbó per donar una classe a treballadors.
No menys crític es va mostrar després amb l’arribada de la democràcia amb afirmacions com que la Constitució del 1978 “va ser una cosa per sortir del pas, feta per gent que no en sabia” o que la transició no va ser més que una continuació del Pla Marshall, o la seva posició a favor de la sortida d’Espanya de l’OTAN el 1984.
Bueno, que va escriure fins als seus últims dies, sempre a bolígraf i sempre en folis reutilitzats, va protagonitzar en aquells anys notables enfrontaments. El pensador lamentava que cap doctrina filosòfica no hagués donat una resposta adequada a la pregunta de què és la religió i considerava Espanya “un país d’impius i d’heretges escèptics”. El professor de parla precipitada,
Polemista, va dir que la Constitució va ser “una cosa per sortir del pas” i va demanar la pena de mort per a etarres
abric, polo i cigarret a la boca, que no tenia mai pressa per acabar les seves classes, va ser rellevat de la tasca docent el 1998 en aplicació d’un reglament que impedia a un jubilat de fer classes. Bueno va atribuir aquesta mesura a motius ideològics i va tancar la seva presència a la universitat amb una classe des de les escalinates on va apel·lar davant centenars d’estudiants en vaga a l’esperit de Maig del 68.
En els seus anys posteriors, Bueno, que considerava una de les missions de la filosofia actual redefinir el marxisme, es va mantenir en el debat públic d’un país on veia “més que enveja, imbecil·litat”, amb opinions contundents sobre aspectes de l’actualitat o mostrant el seu suport a les mobilitzacions per la reconversió minera.
Així, va plantejar incorporar la pena de mort a la Constitució després de l’assassinat del regidor Miguel Ángel Blanco; va criticar els polítics per “ignorants” en no saber “què és l’educació”; va afirmar que la festa dels toros és “un fenomen religiós” o va comparar l’actual cultura promoguda des de les institucions amb “una dansa de ximpanzés”.