“A l’estiu... aquest poble sí que és Hollywood ”
De 10 a 200 veïns: a l’agost la vida d’un poble del Pirineu, Alós, es transforma
Josep Vicent no soparà sol aquesta nit. Avui té convidats i per atendre’ls ha matat un xai que prepararà a la brasa. El dissabte 2 de juliol és el dia de les recuperades falles del Pirineu, declarades Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, i Alós d’Isil passa dels deu habitants habituals a rebre prop de 300 visitants. Aquest és el cap de setmana que marca el començament de l’estiu amb l’arribada de desenes de nous veïns en aquest racó del Pallars Sobirà. De la solitud hivernal al xivarri estival tan celebrat per Vicent, de 83 anys.
La reintroducció de l’ós és un tema de debat que es viu amb passió entre plat i plat.“Jo no estic a favor que en portin més. Per aquí ja en campen 34 o 35! Però he d’admetre que gràcies a l’ós als ramaders ens han pagat un pastor que vigila els ramats que tenim a la muntanya durant tot l’estiu, i així evitem els atacs”, comenta Vicent. Al seu costat Sofia Isús, presidenta de l’Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) d’Isil i Alós, defensa la presència en aquestes muntanyes de l’emblemàtic plantígrad, que ja disposa d’un centre d’interpretació a Isil. Altres comensals que l’amfitrió ha reunit són Josep Arnalot i la seva dona, Cristina Ranuzzi, residents a Roma però que sempre que poden passen les vacances al Pallars. “Jo vaig marxar d’Ainet de Cardós, a prop d’aquí, fa més de 40 anys. Vaig fer de missioner a la selva equatoriana, amb el poble indígena achuar, després vaig estar a Roma i ara sóc infermer al Vaticà”, relata mentre menja el xai. Fora, a la placeta amb vista al turó per on baixen els fallaires, la gent es comença a concentrar. Josep Vicent està content de la gresca, “que hi hagi tant d’ambient. Aquests mesos es viu de primera, veig gent pel carrer, fa bon temps... Ara Alós sí que és Hollywood, però a l’hi- vern la solitud és insuportable”.
Alós, que forma part de l’EMD d’Isil i Alós i alhora és un dels set nuclis del municipi d’Alt Àneu, és un més dels pobles del Pirineu que no s’ha escapat del procés de despoblació. Però al juliol i sobretot a l’agost canvia d’aspecte amb el desembarcament de desenes de persones, els fills o néts d’Alós que tornen a la casa familiar o estiuejants que hi han comprat una segona residència. Als habitatges centenaris s’hi afegeixen 32 apartaments de construcció més recent.
Salvant les enormes distàncies amb les localitats de la costa, que a l’estiu multipliquen els habitants, a Alós passa una cosa semblant, perquè toca redimensionar-ne els serveis per atendre durant força setmanes fins a 200 persones, una xifra molt superior als deu instal·lats permanentment. “Els quatre efectius de la brigada de l’Alt Àneu són insuficients per fer tots els serveis, la neteja dels carrers, la jardineria... Un altre problema és
EL JULIOL La festa de les falles marca l’inici de l’estiu i el desembarcament de nous veïns
JOSEP VICENT “Aquests mesos es viu millor, veig gent pel carrer... A l’hivern la solitud és insuportable”
l’aigua: a Alós tot l’any hem de tenir reserves per a 150 veïns, encara que la majoria dels mesos només n’hi hagi deu”, apunta Isús.
Manuel Campos, de 69 anys, directiu d’una coneguda multinacional valenciana fins que es va jubilar, és un dels residents ocasionals i membre de l’activa associació cultural. “Sóc molt muntanyenc; estava fent l’Alta Ruta del Pirineu, vaig passar per aquí i em vaig enamorar del lloc. És clar que abans no hi havia aquesta mola d’apartaments. Però jo visc en un d’aquests...”, confessa. Autor d’una tesi doctoral sobre Epicur i amb una llarga carrera com a especialista en recursos humans, Campos vol posicionar Alós “com el poble de la felicitat, amb l’organització d’unes jornades destinades a executius per aprofundir en aquest tema”.
Òscar Vidal és un altre dels incondicionals d’Alós; de fet, diu que s’establiria en aquest poble permanentment si la seva feina l’hi permetés. “Els meus avis van marxar d’Alós als anys setanta i jo vaig néixer a Lleida, però em considero d’aquí. Sóc professor interí i aquest curs m’ha tocat Balaguer, el que ve encara no se quina serà la meva destinació”. Vidal és l’im-
pulsor de la recuperació, ara fa tres anys, de les falles, l’esdeveniment més multitudinari juntament amb la festa major, que se celebra l’últim cap de setmana d’aquest mes d’agost. “Unes 25 persones baixen per la muntanya, encara que sempre hi ha més demanda que oferta”, relata durant la fideuà popular, preàmbul de l’espectacle nocturn. El cap de setmana de les falles coincideix amb altres esdeveniments, com ara la cursa d’ultraresistència de les Valls d’Àneu, un tram de la qual passa per Alós, i l’Aplec de Montgarri.
Precisament entre les persones que porten les falles hi ha les germanes Sara i Laura Orgué, corredora d’elit. La Sara, especialista en allaus, és una de les residents permanents d’Alós i la Laura, que entre molts altres títols té el de campiona del món de skyrace i de quilòmetre vertical, ha estat vinculada des de petita a aquest poble, on es desplaçava amb la seva família per practicar esquí de fons, un esport en què va ser olímpica. Totes dues carreguen el tronc de fusta de pi roig, que pesa al voltant de 25 quilos. Cap a les onze de la nit els fallaires ja han envaït la plaça plena de turistes i veïns. La festa s’accelera.
Josep Vicent està molt a gust i continuarà ballant fins passades les dues de la matinada. L’Èric, el seu renebot, de 25 anys, el veí més jove d’Alós, s’ho pren amb més tranquil·litat i observa el panorama des d’un racó. L’Èric ha baixat a la plaça amb el seu avi, Ignasi Jordana, i el seu oncle, Lluís Lleida, que viu a Perpinyà. “Els meus pares van marxar a França i jo vaig néixer allà, però de petit passava llargs estius a Alós i ara torno almenys una vegada al mes”, relata Lleida resumint el procés de tantes altres famílies de la zona que durant la guerra i també en la dècada dels seixanta van emigrar a França, a dues hores caminant. N’hi ha moltes que no van tornar. “Fins als anys seixanta hi havia unes 40 cases obertes amb prop de 300 habitants; llavors Alós era un poble important. Al segle XX la nostra economia es basava en les mules; les ensinistràvem com animals de càrrega i per treballar el camp, i després les veníem, però quan va aparèixer el tractor el negoci se’n va anar en orris”, relata Sofia Isús. I la gent va tornar a marxar, l’escola va tancar...
Consuelo Vicent, germana del Josep, es va quedar i va mantenir oberta la botiga-bar fins que es va jubilar. Ella està acostumada a la solitud, però agraeix l’arribada de familiars els dies festius. Avui ha convocat per al sopar fills, néts i el nebot de França, en Lluís. Consuelo, de 75 anys, no es cansa de reclamar serveis per millorar la qualitat de vida de tothom: “Ens tenen abandonats. Continuem sense tenir cobertura de mòbil a bona part del poble, no veiem la meitat dels canals de televisió...”.
La sensació d’aïllament es trenca aquestes setmanes estiuenques, quan l’Èric cedeix el títol de més jove del poble a veïns esporàdics, com Pol Fuentes, de vuit anys, que es trasllada des del Papiol fins a la seva segona residència d’aquest racó del Pirineu.
SOFIA ISÚS, PRESIDENTA EMD “Fins als anys seixanta hi havia 40 cases obertes i 300 veïns; Alós era un poble important”
CONSUELO, VEÏNA DE 75 ANYS “Continuem sense tenir cobertura de mòbil en moltes zones; veiem la meitat dels canals...”