Atreure talent: la clau de la internacionalització
La República de Corea té una història moderna convulsa. Caigut el mur de Berlín el 1989, la separació coreana és potser l’última ferida visible de la guerra freda. El miracle coreà, d’altra banda, ha fet augmentar gradualment la productivitat de la seva indústria i ha transformat el país en un dels més pròspers del món, quan era, a meitat del segle XX, un dels més pobres.
Corea em recorda Holanda, on vaig viure entre el 1996 i el 2002. En aquella època, el govern holandès considerava que, com que era un país petit i hi parlaven una llengua minoritària, l’única forma que la seva cultura pogués sobreviure era fent-se molt internacional. La raó: el mercat local no podria sostenir ni alimentar la creació artística i la cultura s’empobriria.
Corea és líder en producció i exportació de cultura popular: el K-pop i nombroses sèries televisives gaudeixen de gran èxit a l’Àsia. Però l’art, com la literatura, està circumscrit al context local. Una de les prioritats actuals del govern coreà és que la seva cultura, i sobretot el seu sistema artístic, s’obrin més al món. Un museu no és la clau de la internacionalització, però hi pot jugar un paper molt actiu: actuar com a interfície de transmissió entre l’interior i l’exterior, però també com a catalitzador de talent. Absorbir talent és igual de valuós que exportar-ne.
El capital real d’una cultura està en les persones; invertim en matèria grisa!
Corea s’hauria de convertir en un autèntic hub de creativitat contemporània, organitzant la recepció internacional dels seus programes en cercles concèntrics que la connectin amb la resta d’Àsia i el món. És el que denominem “internacionalisme regionalista”: la conversa global en termes culturals no existeix, no és real. Els codis amb què funciona l’art i la cultura en aquella part del món no són els occidentals.
Per a una ciutat com Barcelona, la comparació pot semblar desorbitada. I no ho és, tot i que el que funciona en un lloc potser no funciona en un altre. La capacitat d’atracció de talent i la seva combinació amb el talent local són condicions bàsiques perquè una ciutat sigui activa creativament en l’àmbit internacional. El sistema artístic barceloní ha estat tradicionalment més preocupat per la pròpia exportació que per l’enriquiment intel·lectual, formal i discursiu. Perquè no hi ha creativitat sense crítica que elabori nous paràmetres de judici i recepció. Enriquiment no vol dir quedar-nos bocabadats amb noms famosos o produccions aparatoses. No confonguem sistema cultural amb institucions o mediadors únicament. I tampoc no confonguem cultura amb mercat perquè la primera és infinitament més gran que el segon.
El capital real d’una cultura està en les persones, no en els metres quadrats... Invertim en software, en matèria grisa! Al cap i a la fi, com va dir Juanjo Lahuerta, Barcelona és una ciutat que se sap moderna molt aviat, a finals del segle XIX, però que no ha digerit mai les aportacions de l’avantguarda. Desitjo que el segle XXI sigui capaç de canviar aquest aspecte de Barcelona.