Preparant la caiguda
ha una cosa terrible en alguns secrets. Com el que desconeix la gent que apareix en aquesta evocadora instantània de Brangulí, probablement feta cap al 1930. Es tracta d’una activitat dins de les colònies d’estiu que organitzava l’Escola del Mar, que aleshores estava ubicada a la platja de la Barceloneta. El secret és terrible perquè tu saps una cosa atroç del futur i ells, no. El que resulta atroç és tant la seva ignorància com la seva innocència. És la seva pèrdua personal –la majoria són nens-, però també la nostra. Aquest país i la història haurien estat uns altres si, arribat el moment, la República i els seus valors haguessin tingut qui els defensés. Quan Franco i els altres capitostos es van revoltar la societat va ser arrossegada en una estampida cega en què cada part volia una revolució diferent. Que la foto fos feta a les instal·lacions de l’Escola del Mar afegeix més força a l’argument que es va perdre pistonada en un mal moment de la història. Fundada el 1922 pel pedagog Pere Vergés, l’edifici tenia forma de vaixell. A la platja, al costat del que eren els BanysOrientals, l’escola acollia nens i nenes que per motius de salut els era recomanable ser al costat del mar. Escola progressista, catalana, integradora i participativa, sensible a l’educació artística i a crear ciutadans. Va ser destruïda en una metàfora innecessària en un incendi propiciat per un atac aeri l’any 1938. Llavors es va traslladar per uns quants anys a Montjuïc i després al barri del Guinardó, on encara està ubicada.
És un matí de sol i platja, d’esport, de joc, de competir per saber de què som capaços i també per saber perdre, i la importància de ser un entre iguals. La nena que acaba de donar-se impuls amb aquella mena de trampolí en aquell salt cap a nosaltres mira a terra, no a la càmera. Algunes nenes aguanten la mirada al fotògraf, encara que la majoria estan atrapades per la poHi derosa força de l’instant. Aquest tros d’eternitat de contemplar com la seva companya supera la corda i cau sobre la sorra. Hi ha una mirada neta tant en qui mira a la càmera com en qui segueix el moviment de l’escena. En el professor embotit en el seu barnús blanc, amb el cabell moll cap enrere, gairebé dibuixat per Hergé, i l’adolescent de cues i roba blanca. Tots guapos, impecables. La gimnasta té els braços desplegats, però la forma en què disposa el seu cos ens diu que ja pensa en com, superat l’obstacle, caure sense fer-se mal.
En un extrem de la fotografia de Brangulí veiem una cama sense amo. Una cama que sembla un moviment inconscient, potser per ajudar la saltadora a superar la corda. Tot i que podria ser una cama perversa, amb molt mala intenció, envejosa i mesquina. Sabent el que nosaltres sabem i els fotografiats no, ens tempta forçar la saltadora a mantenir-se enlaire anys i anys, els suficients perquè cap d’ells no hagi de viure la traïció, la irresponsabilitat, el crim i la barbàrie.