L’art surt dels museus
Si els museus d’art contemporani s’han anat convertint en centres comercials, no és estrany que els centres comercials facin també de museus. La frontera es difumina. No només a Abu Dhabi, Las Vegas o el Japó, també a Europa. Què en pensaria Miró? La radicalitat del seu art està basada en la tossuderia amb què durant tota la seva vida va defensar les seves idees. Com més se’n burlaven, més se n’alegrava ell. Com més el ridiculitzaven, més lluny portava la seva aposta artística. Les burles eren l’indici que anava per bon camí. El preocupava l’acceptació immediata de les seves propostes revolucionàries perquè el que ell cercava era la perdurabilitat del món que va anar creant amb una voluntat monacal, obsessiva, al llarg de tota la seva vida.
L’incomodaria veure exposades les seves escultures en un centre comercial? Potser no. Des de ben jove martiritzava els seus marxants perquè volia signar les seves teles al bastidor, no a la superfície pintada. Estimava l’art anònim, col·lectiu, i anhelava poblar amb les seves obres l’espai públic. Quan li demanaven per què consentia que hi hagués tanta obra gràfica en circulació, fet que perjudicava el preu de les seves obres, responia que així la seva obra arribava a més gent, a més llocs remots, com Rússia. No li feia por el risc de l’autor de culte que passa a ser un autor popular. Trenta-tres anys després de la seva mort, el seu art és valorat i admirat globalment. Des del Brasil a Corea del Sud –actualment–, Miró demostra que és un artista del segle XXI i que el seu llenguatge és universal.
Van Gogh era un dels pintors que el jove Miró seguia amb devoció. En una carta a Émile Bernard, l’holandès li transmet el conflicte que batega en qualsevol artista. Només qui és fidel al seu esperit aconseguirà el reconeixement durador. Per això, Miró va tenir una vida dedicada a la feina i va conrear la paciència.
L’exposició al centre comercial també exposa la necessitat que tenen els museus –la veïna Foundation Maeght, propietària de les obres exposades– de publicitar-se per captar públic i buscar fons per a pressupostos cada vegada més miserables. També, esclar, l’ús social de l’art per atreure turisme i afavorir el consum. Esborrar una altra frontera, la de l’art que forma i la de l’art que distreu el públic, banalitzant el sentit de l’obra descontextualitzant-la del seu lloc original.
La moda de les obres de gran format entre els col·leccionistes internacionals es correspon amb la proliferació dels parcs d’escultures. Les aranyes de Louise Bourgeois es poden veure a tot
Les fronteres entre museus i centres comercials es difuminen
arreu: des de la nova Tate fins al llac del Château La Coste. Al Barroc, els nobles decoraven amb estàtues romanes els seus jardins. Al segle XXI, les grans fortunes, amb obres de Buren o Dan Graham. Ja hi ha una indústria cada cop més potent per acontentar aquesta demanda. El Domaine du Muy és una galeria: les obres no s’exposen per dialogar amb la naturalesa i l’art, sinó per vendre-les, fins i tot incloent-hi al preu el cost del transport que comporten. No hi ha res a objectar, però amb aquesta situació és més urgent que mai que els museus públics recuperin el paper de referència artística perquè els artistes que pensen i treballen com Van Gogh i Miró puguin tenir el seu lloc i fer enriquir amb el seu art tota la societat, i no uns quants.
I, per cert, què se’n pot dir dels governs de Madrid i de Catalunya, que mantenen paralitzat el centre mironià a la masia de Mont-roig? Miró sempre ha estat més ben tractat a França que a la seva terra.