Temps mort
Dilluns d’agost. A només set dies de l’Assumpció de la Mare de Déu, el quinze d’agost, el dia per excel·lència que l’estiu consagra als romiatges i les festes. El dia que per als italians és el Ferragosto, i que sol assenyalar una desbandada general a la platja o la muntanya, sobretot després que el Duce dugués a terme una política d’afavorir les minivacances del poble, incloent-hi descomptes de ferrocarril i festes populars. Tot, en l’eterna roda dels anys, tan recent i tan antic. Perquè fins i tot la paraula italiana ferragosto deriva de l’expressió llatina feriae Augusti, la festa d’August, que l’emperador romà va fixar l’any divuit abans de Crist. Un dia de festa que assenyalava el final dels treballs agrícoles de l’estiu i que era un dia en què s’engalanaven els animals de conreu i de tir i hi havia banys i la permissivitat estranya amb què de vegades alternaven juntes, tot i que sense barrejar-se del tot, les diferents classes socials. August va aprofitar en benefici propi, com segles més tard ho farà Mussolini, una tradició i una necessitat de descans i celebració. De fet, la festa de l’emperador venia a assumir i recollir festivitats romanes prèvies, com la Consualia i Nemoralia o la Vinalia Rustica. La festa, que originàriament coincidia amb el primer dia d’agost, va ser pròdiga també en fogueres, cucanyes, capbussades al mar o els rius i, per descomptat, menjar. Perquè sempre menjar i beure són la celebració de la vida i la base de qualsevol festa.
El Ferragosto és també Vittorio Gassman conduint un descapotable en una Roma buida buscant un telèfon i un paquet de cigarrets (Il Sorpasso, pel·lícula de Dino Risi del 1962, amb Jean-Louis Trintignant acompanyant Gassman). I també és, per descomptat, la festa de l’Assumpció de la Mare de Déu. L’Església,
El cristianisme sempre s’ha pres seriosament això de la resurrecció dels cossos, que serveix de metàfora dels nostres estius actuals
sempre tan atenta a heretar les celebracions paganes i agermanar-les amb la litúrgia, va ser la responsable que la celebració passés del primer al quinze d’agost: així se santificava la festa, com és obvi. Per cert, el dogma de l’Assumpció de la Verge Maria, que és assumpta al cel en cos i en ànima, no es promulga formalment fins l’1 de novembre del 1950, ni més ni menys, per Pius XII, en el seu Munificentissimus Deus, perquè fins aleshores, les discussions sobre si el cos de la Mare de Déu havia ascendit o no al cel havien estat llargues, prolongades i espesses com són les qüestions teologals. A capdavall, el cristianisme sempre s’ha pres molt seriosament això de la resurrecció dels cossos, que serveix també com a metàfora dels nostres estius actuals. I com a recordatori que després d’aquest quinze d’agost l’estiu arriba a la fi i cal tornar a les tasques i al jou dels dies “de cada dia”. La trompeta sona i marca el final del temps mort estival, breu i fugaç com les actituds d’alguns polítics. Als quals també se’ls acaba la festa. I l’estiu.