“Katie, Katie, Katie”
La portentosa Ledecky destrossa el rècord del món en els 400 m lliure
Amb freqüència, Andrew Gemmell (25) i Matthew Hirschberger (17) s’entrenen amb Katie Ledecky (19) en l’Olympic Training Center de Colorado Springs.
Ja ho veuen: són dos homes una dona.
Tots ells s’entrenen dur, moltíssim.
De vegades, moltes Ledecky els guanya.
–No l’enganyaré. Fins i tot quan t’entrenes, que et derroti un company és desmoralitzador. Però si a més és una dona... –diu Hirschberger.
–En ocasions, em vénen ganes de sortir de la piscina i observar què passa allà. De veure com Katie ens persegueix i ens destrossa. És una cosa irreal –acaba Gemmell.
Es calcula que les marques de Ledecky en els 1.500 m podrien situar-la entre els dotze millors especialistes dels Estats Units del moment. Entre els dotze homes. I això és molt: Els Estats Units són una potència de la natació. Ningú no hauria de discutir aquesta realitat. Ningú no ho fa.
Una mica de tot això van viure ahir les nedadores olímpiques, a la final dels 400 m lliure. Hi havia Ledecky, i hi havia la resta.
Totes per darrere de la nordamericana.
i
vegades, Molt per darrere.
Ledecky no només va batre el rècord del món (3m56s46, davant els seus 3m58s37 previs), sinó que ho va fer obrint un abisme sobre la resta (va ser segona Jazz Carlin, en 4m01s23). La seva exhibició va ser descomunal, molt en la línia del que ja havia anticipat en les sèries del matí.
I es va produir en un escenari entregat. El mateix que abans celebrava els rècords mundials de la sueca Sarah Sjöström (55s48 en els 100 papallona) i del britànic Adam Peaty (57s13 en els 100 m braça). El mateix que, hiperexcitat, ara corejava el seu nom: –Katie, Katie, Katie. D’alguna manera, va ser una redempció davant tota aquella hostilitat que havia hagut de suportar quatre anys abans, en els Jocs de Londres, quan l’afició bramava per una altra. Per la local Rebecca Adlington: –Rebecca, Rebecca, Rebecca. “De vegades –explica Ledecky– , encara recordo aquell dia. Recordo les veus dels aficionats, animant la Rebecca”.
Aquell dia, per cert, havia decidit ficar-se a la seva bombolla. Pensar que tots aquells que clamaven per Adlington, en realitat clamaven per ella.
Li va sortir bé. I tant! Va guanyar, llavors, esclar.
Ahir, no li va fer falta portar les coses tan lluny.
En realitat, no hi va haver història a la piscina.
O sí que n’hi va haver: la seva història.
Van ser dues curses. La de Ledecky contra si mateixa. I la de les seves rivals, deu metres per darrere. Lluitant per les restes. On no hi va ser Mireia Belmonte,perquè havia quedat fora en la qualificació del matí (avui torna a competir, en els 200 m estils).
La victòria va anticipar el que ha de venir a l’Olympic Aquatic Center. Un passeig de Ledecky, que dominarà els 200 i els 800 m igual que ha controlat la distància intermèdia.
Rowdy Gaines, que va ser campió olímpic en els anys setanta i vuitanta, membre del Hall of Fame de la natació i comentarista de l’NBC, sempre repeteix la mateixa cançó: “Ledecky és la dominadora més important de la natació que hi ha hagut en les últimes quatre dècades. Per sobre, fins i tot, de Phelps”. Es refereix a les distàncies abissals que s’obren entre ella i la resta: “Phelps tenia rivals, nedadors que alguna vegada podien arribar a acostar-se-li. En les millors proves de Ledecky, no hi ha cap rival. Cap”.
Com a mostra, un botó: en els 1.500 m, Ledecky avantatja en tretze segons qualsevol rival. Amb raó, els seus companys d’entrenament ho passen malament.
Aquesta no és una noia normal, per molt que ella repeteixi el contrari. Falsa modèstia.
L’INICI D’UNA SÈRIE Hi va haver dues curses en l’Aquatic Center: la de Ledecky contra si mateixa i la de la resta de nedadores