Un dia d’inusuals grillats Jordi Basté
El dia anava d’il·luminats. Al matí en un dels programes religiosos que inunden els canals brasilers, Plantao da fe, resaven en comuna. Ho feien pel desgraciat gimnasta francès que s’havia trencat la cama per la meitat la tarda anterior. El problema no és que es faci, l’anomalia és que es transmeti per televisió.
Després decideixo plantar-me a un dels pocs càmpings que hi ha a Rio de Janeiro, Clube do Brasil. Sabia havien arriba en massa aficionats argentins per animar els seus equips de futbol i de bàsquet. El càmping és a Pontal, un dels extrems de Rio. És una meravella visual. Hi ha una cançó de Tim Maia que es diu Do Leme o Pontal. És un recorregut per la bellesa de les platges carioques que comencen a Leme i segueixen per Copacabana, Ipanema, Leblon, São Conrado, Barra da Tijuca i Recreio dos Bandeirantes, on hi ha Pontal.
La lletra és definitòria:
Que beleza! Maravilha! Do Leme ao Pontal não há nada igual.
Cert. El càmping és sobre la platja, una zona de pràctica surfista pels seus constants canvis de vent. Entro i enmig del centenar d’argentins amb cotxes i caravanes... un autocar. Un trasto enorme d’on baixen a saludar uns paios tan genials com pintorescos: Josué, Matías, Benito, Emiliano, Iván, Miguel i Ariel. Va ser Ariel qui va comprar el trasto fa dos anys. Va ser el 2014 quan va pactar amb els seus amics que recorrerien els 4.000 quilòmetres entre Córdoba, Buenos Aires i Rio. Va comprar l’autocar amb més de 170 mil quilòmetres a un equip de futbol, Barracas Central, del poble de General La Madrid, a l’àrea de Buenos Aires. S’ha d’estar molt sonat per seguir els teus equips de futbol i de bàsquet amb un autocar que gasta gairebé 20 litres cada cent quilòmetres i que no deu córrer a més de 80 per hora. Però a més, en aquest bus, que en la seva època devia transportar un centenar de passatgers, hi conviuen ètnies futbolístiques que van des de seguidors del River Plate, del Boca fins al Talleres. Els uneix l’Argentina: el seu futbol i el seu bàsquet. Tenen entrades per al bàsquet: les unes comprades per internet i les altres regalades pel president de la confederació argentina. Del futbol, ja en veuran. L’autocar tartana porta a davant una bandera argentina enorme amb la frase “Juntos a Rio 2016” i en un dels laterals, dos pòsters de l’equip de bàsquet. En un es veu els quatre magnífics: Scola, Ginobili, Delfino i Nocioni. Josué afirma: “A Rio veurem la seva última gran obra. N’estic segur”.
Quan els explico que sóc de Barcelona el diàleg es converteix en tertúlia. Això s’anima. Els meravellosos grillats diuen convençuts: “Messi tornarà a la selecció. Va ser un sobreescalfament, però té raó. El maltractem. Part de l’afició, els quilombos de la federació i Higuaín”. Higuaín?, els qüestiono. “Esclar. Si no arriba a fallar el que va fallar ningú no hauria parlat de l’adéu de Leo. El Barcelona acompanya Messi. L’Argentina, no. Tenim el que ens mereixem. Vostès també: gaudeixen de l’autèntic millor jugador del món”. Després d’això, no tenim res a discutir.
Estan a punt de cuinar una paella on percebo que se’ls n’ha anat la mà amb l’oli. Més val sortir en estampida, no sigui cas que tinguin un atac de generositat. De moment l’autocar reposarà al càmping fins al final dels Jocs. Torno a l’hotel i em poso a escriure. Al canal religiós continuen resant. M’encanta aquest programa. I em sorprèn agradablement que el pastor en qüestió tingui a sobre de la taula una llauna de Bohemia, cervesa brasilera. El líder religiós canta. No La Parrala. Diu alguna cosa d’“a palavra de Deus”. Suposo que deu ser publicitat encoberta. Però de cop beu un glop de la llauna. Tanco la tele. No puc més.