“Has d’escoltar el que no diuen, perquè la gent menteix”
Tinc 59 anys. Vaig néixer a Cambridge i visc a Llemotges (França) des de fa quatre anys. Casada fa 34 anys: dos fills i tres néts. Vivim en una economia global i vull ser part d’Europa. El ‘Brexit’ és anar enrere, un sentiment nostàlgic que ha tingut molt
Com a periodista, on ha posat el focus? En les coses extraordinàries que els passen a les persones corrents, gent com jo i els meus veïns. Quina mena de coses extraordinàries? Quan en un tribunal es presenten les proves d’un crim es descriuen tots els detalls: les gotes de sang, com es van clavar els cops... Sempre m’he preguntat què senten amb aquestes explicacions les dones dels assassins, les mares...
Deu ser dur. Quan ens parlen d’assassinats, segrestos o violacions, creiem que sabem a què es refereixen, però si no has escoltat la descripció des d’un punt de vista forense, no ho saps.
Ha parlat amb molts familiars. Et diuen que és impossible que hagi comès aquells crims, però jo em pregunto què pensen realment quan estan sols, i aquella pregunta va ser la que em va portar a escriure La vídua.
Què ha entès després de trenta anys cobrint tribunals? Que les coses no són com semblen, el veí pot ser un monstre. Quan entrevistava els veïns d’un assassí sempre em deien: “Era molt bona persona, era normal!”. Esperem que els dolents semblin dolents. Desitgem poder-los reconèixer, però no.
N’ha après alguna cosa, d’ells? No s’ha de confiar en el que la gent diu. Has d’escoltar sobretot el que no diuen, els silencis, perquè la gent menteix. I et preguntes: “S’ha convençut de les mentides que està explicant o és una actuació?”.
Jo vull respostes, no preguntes. Ha, ha, ha... Per a un jurat, jutjar algú és una cosa molt emotiva, tot i això els mitjans de comunicació ho fan diàriament. Abans, a la Gran Bretanya, els periodistes no podien formar part del jurat; ara han canviat la llei, i em sembla perillós, perquè els periodistes som desconfiats per naturalesa.
Per què es va passar a la ficció? He escrit històries reals durant trenta anys, i quan ho vaig deixar, per primer cop vaig tenir espai al meu cap i temps per poder pensar en alguna cosa més, vaig reflexionar sobre el que havia viscut i em vaig obsessionar amb els matrimonis i els seus secrets.
Suggeridor... Podia sentir dins del meu cap la veu de la Jeanie, la protagonista de la meva història, el seu marit, un pedòfil, havia estat acusat del segrest d’una nena. Volia saber com vius amb la idea que pots estar casat amb un monstre...
Quina por! La Jeanie em xiuxiuejava: “Prou, no vull continuar amb aquest absurd!”. Per treure’m aquella veu del cap vaig escriure deu capítols que vaig desar en un calaix durant quatre anys.
Escriure sobre crims, la va afectar? Algunes històries et persegueixen. A mi em va impressionar la de la dona de Harold Shipman: un metge de família que es calcula que va assassinar 218 pacients. Es va suïcidar a la presó. La Primrose, la seva dona, li va fer costat durant tot el procés.
Insistia en la seva innocència? Ella era la seva recepcionista i quan en el judici li deien que els pacients entraven a la consulta i no en sortien, ella deia que no podia recordarho. Jo volia saber desesperadament per què no ho recordava, què passava pel seu cap.
Però vostè s’ha enfrontat a aquests casos moltes vegades. La gent es pensa que els periodistes tenim la pell molt gruixuda. Jo crec que els bons periodistes tenen la pell molt fina; perquè si no pots sentir, entendre, com ho explicaràs? Els periodistes que es tornen cínics perden la capacitat d’escoltar.
Què ha descobert sobre les dones dels assassins? Com pot arribar a ser de poderosa la ment a l’hora d’autoenganyar-se; i que n’és de fàcil ser malinterpretat, i em remeto al cas de Madeleine McCann (la nena anglesa segrestada a Portugal). La premsa va començar a dir que la Kate, la seva mare, era sospitosament freda.
Vostè la va conèixer, ho era? No, però esperaven que s’estirés els cabells com a les pel·lícules. Quan et passa una cosa tan impactant, l’impuls és controlar les emocions, perquè et fa por perdre el control.
Policia i periodistes van anar contra Kate. Quan els diaris van assenyalar el matrimoni, van acabar havent d’indemnitzar-los. El cas va servir perquè els mitjans s’ho pensin dues vegades abans de fer judicis prematurs.
Al seu llibre, a més de la ment de la dona, també es fica en la ment de l’assassí. Vaig entrevistar homes que havien estat acusats de pedofília, de consumir pornografia infantil, i he fet servir citacions reals. Un treballava amb mi, Andy Bull, un paio agradable.
Periodista? Sí, i va escriure sobre el tema, utilitzant els arguments de tots els pedòfils: “Vaig trobar aquelles imatges per casualitat”, i això no és possible. I també va dir que aquelles imatges el van convertir en addicte, que era una víctima.
Això és possible? En tot cas, en lloc de continuar mirant aberracions mentre els teus fills dormen, busca ajuda.
Què ha après de l’ésser humà? Que tots tenim una cara oculta que pot revelarse en un moment concret. Som éssers complexos, i si deixem que es cuini dins nostre l’odi, la revenja o la crueltat...