Escultures de Miró en un híper a l’aire lliure de la Costa Blava
Cinc escultures de l’artista estiuegen al nou Polygone Riviera de la Costa Blava
Ni una galeria ni un museu: cinc escultures emblemàtiques de Joan Miró estiuegen a la Costa Blava, al Polygone Riviera, el primer centre comercial francès a l’aire lliure, inaugurat el desembre passat amb una desena d’obres d’art –de Ben, Buren, César, Pablo Reinoso...– a la col·lecció fixa. I els 150 comerços i espais de lleure que conté “volen protagonitzar una aliança inèdita amb l’art contemporani”.
Exposar Miró és el resultat d’una operació de bon veïnatge: el centre està situat a Cagnes-sur-Mer, a pocs quilòmetres de Saint-Paulde-Vence, el suburbi de Niça on Josep Lluís Sert, recomanat pel seu amic Miró, va crear la Fundació Maeght.
Encàrrec de Margherite i Aimé Maeght, la fundació es convertiria subsidiàriament en un museu Miró. La tercera llar de la seva obra, després de la fundació barcelonina i la de Palma.
Perquè després d’un Laberint, regal de Sert, en què el barceloní fa una de les seves primeres obres escultòriques in situ, se succeiran 160 escultures, 110 dibuixos, vuit olis, un tapís monumental, un vitrall, ceràmiques i pastels.
“És gràcies a l’escultura –va pronosticar l’artista– que podré crear un món fantasmagòric de monstres vivents”. Amb bronze, bronze pintat i epoxi Miró va fer entre el 1967 i el 1972 les cinc escultures que Maeght ha deixat fins a l’octubre.
Segons Jérôme Sans, cofundador del parisenc Palais de Tokyo i de l’UCCA de Pequín i director artístic de la mostra, La carícia d’un ocell, Constel·lació, Monument i dues peces anomenades Personatge “revelen un món oníric, lúdic, l’escenari del qual és el cosmos, formes mai traïdes pel material utilitzat”.
En qualsevol cas la novetat de l’espai hauria complagut l’artista. “A Miró –va escriure Adrien Maeght– li interessava tant la nova poesia com l’emergència de noves músiques, de flamants tecnologies. És a dir, tot el que tenia a veure amb el nostre món modern, en la mesura que tot allò li aportés nous mitjans per realitzar la seva obra. Miró volia aprendre, comprendre, assajar i dominar-ho tot”.
En la presentació del recorregut Olivier Kaeppelin, director de la Fundació Maeght, es va aturar davant La carícia de l’ocell per assenyalar-la com “una demostració clara que Miró va ser el mestre del collage en escultura. Perquè dóna vida a la seva criatura amb l’encadellat de formes que ja existeixen en la realitat”.
Mirar i admirar Miró a l’aire lliure és el signe d’una tendència provençal: la de jardins i vinyes sembrades d’escultures. I si la llum mediterrània va ser l’imant que va atreure els Picasso, Matisse i Chagall, una altra, la que James Turrell va convertir en el seu material i la seva obra, permet veure un cel nocturn modificat en el seu skyspace, instal·lat als afores de Le Muy, 9.300 ha-
SITUACIÓ El centre és a Cagnessur-Mer, a prop de Saint-Paul-de-Vence i la Fundació Maeght
LA NOVETAT Admirar Miró a l’aire lliure és el signe d’una tendència provençal: la de jardins escultòrics
bitants, en el que són els jardins de la Fundació Venet.
L’artista Bernard Venet, aquí col·leccionista, dóna gràcies al cel –aquest que podem veure tenyit de negre intens i de blau verdós gràcies a les subtils variacions lluminoses de Turrell– per haver pogut comprar, per a la fundació, aquest Elliptic, Ecliptic, que ja és instal·lació permanent, al costat de la capella, obra de Frank Stella. I per a l’estiu del 2017 Venet promet, a l’altre costat del riu, un nou jardí d’escultures firmades per Stella, Gottfried Honneger, Arman i Anselm Kiefer.
A la sortida del poble hi ha el Domaine du Muy, del galerista parisenc Jean-Gabriel Mitterrand, germà de Frédéric, exministre de Cultura, i nebot del president.
“El somni d’un galerista és crear una col·lecció d’escultures i donar-los, a aquestes obres tridimensionals, l’espai que necessiten, envoltades de naturalesa”.
Amb el seu fill Edward (cofundador de Mitterrand + Cramer, consellers de col·leccionistes d’art contemporani) i la complicitat del comissari, Simon Lamunière (va ser durant deu anys comissari d’obres monumentals d’Art Basel), van decidir deixar el sotabosc en el seu estat primitiu.
I esquitxar-lo amb 39 obres situades despreocupadament, “caigudes del cel”, segons el comissari, en aquesta propietat de deu hectàrees. Aquí també hi ha un projecte per al 2017: residències distribuïdes pel parc per passar uns quants dies en un ambient àrid, el de la Provença més salvatge, entre el Totem, de Francisco Sobrino, i el pavelló de Dan Graham. Un xef prepararà “plats orgànics o, almenys, menjar saludable”. I és una obra en si el domicili dels propietaris, d’India Mahdavi.
També porta firma d’arquitecte, Rudy Ricciotii en aquest cas (autor del MUCEM de Marsella), la torre d’Enrico Navarra, pioner, pel seu quart de segle a Le Muy. “L’objectiu arquitectònic és el de crear una obra que desaparegui en el pendent del turó”, va definir Ricciotti la seva torre. Galerista a París, Tòquio i Nova York, Navarra va ser el primer a exercir la seva feina de marxant en galeria a l’aire lliure habitada per escultures.
En fi, la vinya de Château La Coste, de 200 hectàrees, 125 de vinya, als voltants d’Ais de Provença, és el caprici de Patrick Paddy Mc Killen, un irlandès enriquit amb el sector immobiliari que el 2004 va comprar la propietat, amb la masia del segle XVII i vinyes des dels romans. Cap cèsar no hauria imaginat, tot i això, la profunda transformació, des d’un cultiu amb patent d’orgànic des del 2009 a la vinya i tecnologia d’avantguarda al celler concebut per Jean Nouvel, que Mc Killen introduiria. Convençut per la desmesura del projecte, Matthieu Cosse va abandonar la seva vinya de Cahors per dirigir l’explotació.
Envoltat d’art a l’aire lliure i en interior, gràcies al centre d’art –vidre i ciment, com correspon al seu autor, Tadao Ando–, amb cafè restaurant i llibre-
ria. Amb carta blanca del propietari per crear i instal·lar on, quan i com vulguin, artistes i comissaris han sembrat la propietat amb obres de Calder i Othonniel, una aranya de bronze de Louise Bourgeois, un pavelló de música de Frank Gehry i creacions de Richard Serra i Sean Scully.
Per veure-ho tot, com a mínim dues hores, cosa que justifica l’ús de petits vehicles.
Resultat: a Provença, la propietat imita l’art.