Ben cantada i força xinesa
Turandot
Autors: Giacomo Puccini, Franco Alfano (final), llibret de Renato Adami i Renato Simoni, basat en la comèdia de Carlo Gozzi
Intèrprets: Irène Theorin (Turandot), Josep Fadó (emperador Altoum), Andrea Mastroni (Timur), Roberto Aronica (Calaf), Maria Katzarava (Liù), Manel Esteve (Ping), Francisco Vas (Pang), Vicenç Esteve Madrid (Pong), José Manuel Díaz (Mandarí). Cor Intermezzo. Cor Infantil Amics de la Unió. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Director musical: Giampaolo
Bisanti
Director d’escena: Mario Gas. Escenografia de Paco Azorín, disseny de vestuari d’Antonio Belart, llums de Quico Gutiérrez
Lloc i data: Nova producció del Festival de Peralada. Auditori Parc del Castell (6/VIII/2016) S’esperava amb una gran il·lusió la posada en escena que culminaria el Festival del 30è aniversari, l’òpera que arrodoniria les celebracions d’aquest estiu. Fer-ne dues funcions, en lloc d’una, com altres anys, perquè la petició d’entrades ha estat immensa i la resposta del públic compacta, ha estat una bona idea. L’espectacle és exòtic, com comporta Turandot, però no cau en les absurditats que s’han posat tant de moda en alguns festivals. Per això Mario Gas ha creat una Turandot visible i comprensible, amb algunes idees ben trobades i amb una vitalitat escènica més que remarcable, tot i que, com sol passar en moltes produccions, potser el cistell de les idees era més ple al primer acte que als següents. L’escenografia de Paco Azorín i el vestuari, luxós i eficaç, han coronat la tasca de la direcció escènica.
Però amb això no n’hi ha prou, en una òpera com aquesta, per guanyar-se el públic; les veus que exigeix la partitura han de superar molts límits, i en aquest cas no hi ha hagut decepcions: Iréne Theorin, la magnífica Brünnhilde del curs passat al Liceu, ha interpretat una Turandot magnífica i si en algun moment semblava que forçava la veu per damunt dels límits és per culpa de les exigències gairebé inhumanes a les quals la va sotmetre Puccini, que volia una veritable “diva” sobrehumana al seu paper. El seu “enamorat”, Calaf, va ser ben interpretat per Roberto Aronica, tot i que va fer la impressió que al principi de les seves intervencions es reservava la veu per no cremar els “cartutxos” abans de la ultrafamosa pàgina “Nessun dorma”, que des de Pavarotti s’ha convertit en l’emblema d’aquesta òpera, i que va obtenir l’ovació de la nit. Magnífica, amb veu intensa i amb caràcter, la Liù de Maria Katzarava, que va trencar el gel del primer acte i va ser premiada amb un aplaudiment al “Signore ascolta”, va causar un fort impacte en la seva última intervenció davant de Turandot. La producció va voler remarcar el moment en què va quedar interrompuda la redacció musical de Puccini fent notar (i es nota molt) la qualitat, més baixa, del duo i del final que Franco Alfano va afegir a l’obra per encàrrec del director (aleshores dictador de la Scala), Arturo Toscanini. Va ser molt notable la veu i l’actuació del baix Andrea Mastroni com a Timur, tot i que és una llàstima que Puccini no li donés una escena una mica més important, com havia fet, a petició de l’intèrpret, amb el Colline de La
bohème trenta anys abans. L’escena menys graciosa de la nit va ser el trio de les màscares (Ping, Pang i Pong), ben cantat per intèrprets habituals al Liceu, però que es van moure de manera poc brillant, i això cal atribuir-ho a la direcció escènica. El Mandarí de José Manuel Díaz va ser poderós i fort, i Josep Fadó no va cantar un emperador Altoum vell i tremolós, sinó que va fer servir tota la seva veu. També van ser magnífiques les intervencions corals, sobretot les del primer acte (remarcable la coral infantil), i pulcra l’orquestra, que va anar a més i va incrementar l’embolcall sonor de les escenes a mesura que avançava l’obra. I si al principi va fer l’efecte que el públic no connectava amb l’obra, al final va acabar aplaudint tots els intèrprets amb entusiasme i va premiar l’iniciativa d’aquest 30è Festival de Peralada que ha demostrat, un cop més, la seva importància al món de la lírica estival.
Mario Gas ha creat una ‘Turandot’ visible i comprensible, amb idees ben trobades i vitalitat escènica