Un tuit amb 9.609.000 caràcters

LA publicació de dues noves traduccions al català d’A la recerca del temps perdut confirma la vigència de Marcel Proust, un autor que es continua reeditant arreu del món gairebé un segle després de la seva mort. Resulta notable que en l’era dels 140 caràcters de Twitter els lectors encara comprin un llibre que conté, en la versió francesa, 9.609.000 caràcters repartits en set volums. O el que és el mateix: quan fins i tot presidents de la Generalitat utilitzen el format minimalista de Twitter per respondre al Constitucional, hi ha lectors de Proust que es continuen atrevint amb una obra en què es fan servir 15 pàgines per descriure una església o hi ha dissertacions sobre com trobar la millor postura al llit que superen les 20.

D’hipòtesis sobre per què perduren els clàssics, se n’han formulat moltes. Té sentit pensar, per exemple, que l’escriptura parsimoniosa de Proust serveix de refugi per als qui proven de fugir de l’acceleració dels temps moderns. Però, si se’ns permet, apuntarem dues raons més per continuar llegint l’autor parisenc que estan basades en la pròpia experiència. La primera: el respecte que professen els francesos pel seu paisatge rural i costaner ha permès que els escenaris d’A la recerca del temps perdut es conservin gairebé intactes, la qual cosa converteix la seva lectura en el pròleg d’una experiència inoblidable de turisme literari.

El segon motiu és la constatació de l’enorme contemporaneïtat que encarna el mateix personatge autobiogràfic de Marcel. Recordem: Proust és un jove diletant que prolonga fins als 36 anys l’etapa de formació freqüentant salons aristocràtics i presumint d’un do literari del qual ningú no té constància. Fins que, mitjançant la magdalena, decideix entrar al mercat laboral per la porta gran i escriu d’una tirada els set volums. I tot tenyit de malenconia i sensació de buit.