Ezio Bosso
MÚSIC
El músic i pianista italià Ezio Bosso ofereix avui al Festival de Peralada el primer concert a Espanya com a intèrpret de la seva pròpia música. Afectat d’una malaltia degenerativa, els seus concerts són autèntics cants a la vida.
El músic italià Ezio Bosso és una de les figures que més destaca del circuit clàssic. Al seu voltant, a banda de l’espectacularitat de la seva presència escènica com a pianista o director d’orquestra, gravita el caràcter visual de les seves peces i, sobretot, de persona afligida d’una malaltia autoimmunitària degenerativa. Bosso (Torí, 1971), nen prodigi i dotat d’uns fonaments acadèmics sòlids, dirigeix prestigioses formacions orquestrals, les seves peces han il·luminat nombroses pel·lícules i els seus concerts són petites demostracions d’esforç, superació i resultats espectaculars. Aquesta nit, en concert únic, delectarà al Festival de Peralada (22 h) amb un recital en format trio que serà el primer que oferirà a Espanya “complet, és a dir, com a músic i com a compositor de la meva música”, explica en conversa telefònica i en un castellà argentí impecable.
Tocarà en trio, però no se sent més a gust com a director? És molt difícil de respondre. La música és la meva vida, i per això m’agrada tot el que hi està relacionat, des de tocar fins a dirigir, però la meva formació és de director, i potser en aquest aspecte és on estic més tranquil. Però també és veritat que sense tocar no es pot dirigir, sense dirigir no es pot escriure... Totes aquestes coses són indispensables perquè són les que componen la vida de la música i la música en si.
El molesta que de vegades es parli més de la seva malaltia que de la seva activitat artística? Sóc com sóc. Si tinc una malaltia, en tinc una i ja està. Jo sóc una persona; tots som persones, i després alguns tenim una malaltia, que es pot veure o no, i en el meu cas sí que es veu, entre altres coses perquè vaig en cadira de rodes. Hi ha gent que té una malaltia interior, que és molt pitjor. Però sóc una persona amb molta sort perquè tinc la música, i amb la música puc viure intensament.
Com compon? Estudio cada dia; la meva feina és estudiar: partitures, músiques i coses diferents, com matemàtiques o filosofia. I a això hi sumo, evidentment, la tècnica i la memòria per posar en música notes escrites. I ja està: com a resultat d’aquest estudi arriba la música. D’altra banda, no m’agrada gens parlar de la “meva” música, perquè crec que la música de manera natural és nostra i de qui l’escriu. Vull dir: un peça de Bach és de Bach o està escrita per Bach? Crec que una peça de Bach és seva, però també és d’Ezio quan la toca o d’Esteban quan l’escolta.
D’on li arriben les idees? Cauen del cel; de sobte, apareixen. Agafo el paper i la música arriba sola; només sóc un tràmit. La música del seu àlbum The
12th room agrada molt; creu que és perquè és molt cinemàtica? El poder taumatúrgic de la meva música és evident. M’agradaria tenir les respostes de Puccini a aquesta pregunta. Puccini és l’autor musical més utilitzat de tota la història del cinema, i a Puccini no li agradava el cinema. No ho sé, però crec que la música es pot associar a tot. Em fa la sensació que la música que anomenem clàssica és molt cinemàtica en general. Una peça com Following a
bird, que obre aquest disc, agrada a tota mena de públic; quin és el secret d’aquest petit miracle? Gràcies pel compliment. La meva música té tota la sinceritat, tota la cura, tota l’atenció, tot el que crec que és important posar-hi quan escric. És l’única cosa que li puc dir.
I què és això que és important? Parar tota l’atenció en cada nota, una atenció que has de parar quan la toques.
Veu les pel·lícules on hi ha música seva? Bé, n’hi ha que m’agraden i n’hi ha que no. Però el que és meravellós és que es pot utilitzar una música que he escrit per a un altre objectiu amb una intencionalitat molt diferent, com és una pel·lícula. El poder de la música és fantàstic: amb una mateixa pel·lícula cada persona pot tenir un viatge sonor diferent. I és que la música sempre és nova.
Quan ofereix un concert quin és el principal objectiu? Sobretot, compartir; quan sóc allà tinc la responsabilitat de compartir amb el públic, d’estar junts. La música sempre té un músic de més en qualsevol concert: el públic que ve a escoltar-la. Per això el meu objectiu és tocar bé, perquè aquell músic que ve a escoltar-te comparteixi amb tu.
Quin tipus de música li agrada? La música és com la història de la humanitat; és una cadena de vida. M’agrada tot tipus de música: des de Vivaldi fins a Chopin, passant per Beethoven, Mozart, John Cage, Philip Glass .... Crec que és més adequat parlar de pertinença a una música, i jo em sento adscrit al que anomeno música lliure.
Tenir una malaltia com la seva el motiva a superar-se? És una part de la meva vida que he d’acceptar; hi convisc.
Sempre es diu que els seus concerts són emocionants. És aquesta la paraula que defineix més bé el que fa? Emoció és una paraula que em fa molta por. L’emoció que serveix per empatitzar i compartir és bona, però també és perillosa perquè és com una droga.