Llàgrimes de campió
El tennista serbi va viure una nit llarga en què va perdre amb Del Potro, va plorar i va fer cua per esperar el bus
Novak Djokovic es va acomiadar amb llàgrimes amargues de la que probablement és la seva darrera oportunitat d’aconseguir l’únic trofeu que li falta, l’or olímpic, després de caure en dos sets davant l’argentí Juan Martín del Potro quan ho tenia tot a favor seu per aconseguir un títol que ja se li havia escapat a Pequín i Londres.
La cara descomposta. Els ulls ametllats. Les llàgrimes a les galtes. I la mà al pit, com demanant disculpes al seu país i al públic que majoritàriament li havia donat suport. No en va el seu rival i botxí era argentí. Una de les imatges d’aquests Jocs Olímpics la va protagonitzar Novak Djokovic en la seva caiguda en el quadre individual de tennis contra Juan Martín del Potro (7-6, 7-6), que ja l’havia privat del bronze a Londres i que aquesta vegada va allargar la maledicció olímpica del número u del món, a qui només falta un or en uns Jocs. És l’estiu del plor de les estrelles, i no es tracta d’una referència a les llàgrimes de Sant Llorenç, que d’aquí uns quants dies es faran presents, com cada any, sinó de la seqüència que impacta d’una tirada i que pot ajuntar Lionel Messi, Cristiano Ronaldo i Djokovic. Tots tres plorant.
En el cas més actual va resultar estremidor veure patir Nole. Mentre que altres tennistes no donen valor als Jocs, el serbi els tenia entre cella i cella. Volia ser campió individual després del bronze a Pequín i el quart lloc a Londres, quan va agafar una serra i va destrossar les seves raquetes després de quedar fora del calaix.
Aquesta vegada, més que rabiós, va ser una imatge que va entendrir el personal. Havia viscut una espècie de maracanaço , ja que la torcida es va posar de part seva mentre un grup d’uns 500 argentins donaven suport a Del Potro. “M’han fet sentir com un brasiler i com si fos al meu país. Poques vegades havia viscut un ambient així, i només a Sèrbia, a la Copa Davis. Va ser una experiència meravellosa. Per això aquesta derrota encara és més dura. Una de les més dures de la meva carrera en un torneig molt especial perquè el que buscava aquí era un dels èxits més grans de la meva vida”, va lamentar el serbi, que no va perdre mai l’esportivitat. És el que ha guanyat amb el pas dels anys: savoir-faire.
“M’ha guanyat un amic. Ha estat el just vencedor. S’ho mereix per tot el que ha patit”, va dir Djokovic sobre Del Potro, que ha superat una infinitat de lesions i que ahir va derrotar en segona ronda el portuguès João Sousa (6-3, 1-6 i 6-3). “Sé que en Nole realment volia el triomf en aquest torneig, però ell també és conscient del gran esforç que he fet per tornar. Hi he parlat moltes vegades sobre la meva recuperació”, va revelar l’argentí.
Es notava la confiança entre ells perquè Djokovic va posar les dues mans a la cara a Del Potro, que també plorava, per felicitarlo. A Tòquio 2020 el balcànic ja tindrà 33 anys i caldrà veure en quin moment està. Però això queda molt lluny. “Ara no es pot pensar en el que passarà d’aquí tant temps. No sé dir ni el que sento. No era la primera vegada, ni serà l’última, que perdo un partit, però aquesta derrota no té res a veure amb les altres”, exposava el serbi en una sala de premsa on l’emoció del moment es podia palpar. Cridava molt l’atenció veure parlar amb la veu entretallada un campió que reuneix a les seves vitrines 12 títols del Grand Slam per a un total de 66. Però és que a Djokovic li encanta l’esperit olímpic, i al matí s’havia fotografiat al balcó de la vila amb unes ulleres amb els cinc cèrcols dels Jocs. El que no tindrà, almenys fins al 2020, és una imatge seva amb l’or individual. I és que en uns Jocs no hi ha distincions, i després de parlar i passar pel vestidor, amb la pista central de fons, Djokovic, amb altres tennistes i entrenadors, va fer cua com un més per esperar que vingués a recollirlos l’autobús per tornar a l’habitació. Havia acabat un dia que no oblidarà mai.
“No sé dir ni el que sento; ha estat una de les derrotes més dures de tota la meva carrera”