Clàssic contemporani
El director lituà explica a la Biennal de Venècia la seva aposta per un art teatral que porti a l’autoconeixement
El lituà Oskaras Korsunovas mostra a la Biennal de Venècia la seva visió del teatre, consistent a tractar les obres clàssiques com si fossin contemporànies i, a l’inrevés, les contemporànies com si fossin clàssics.
El lituà Oskaras Korsunovas (Vílnius, 1969) és un dels directors teatrals europeus amb més projecció des de fa anys. Habitual del Festival Temporada Alta, de Girona, i dels grans festivals de mig món, ha estat un dels protagonistes de la Biennal de Teatre de Venècia, que dirigeix Àlex Rigola i que s’acaba aquesta setmana. La seva versió de La gavina, de Txékhov, va ser molt aplaudida perquè mostra com poques la infelicitat de tots els protagonistes, que no tenen el que volen i no volen el que tenen, de manera que sempre desitgen una altra cosa.
A Venècia Korsunovas, que té la màxima de fer els clàssics teatrals com si fossin obres contemporànies, veient el que ens diuen avui, i les obres contemporànies com si fossin clàssics, veient el que tenen d’universal, va explicar que amb La gavina,el Hamlet, de Shakespeare, i Els baixos fons, de Gorki, ha volgut fer una trilogia sobre què som, què és el teatre, què representa per a nosaltres. El seu impactant Hamlet s’obre amb els actors davant el mirall del camerino preguntant: “Qui ets tu?”. I el director, que acaba d’estrenar una obra contemporània, el duríssim Cleansed, de Sarah Kane, ha parlat amb La Vanguardia sobre aquestes preguntes.
El teatre? “No hi ha cap altra forma d’art que atregui sobre si mateixa tantes possibilitats de crear i absorbir novetats. Ara amb les noves tecnologies és gairebé possible fer miracles. Però és única per les seves qualitats. Al teatre és la persona mateixa l’instrument, és l’home en tota la seva essència i ésser. La immediatesa entre actor i espectador, la influència directa, només és possible en teatre. Això el salvarà. En el futur es podran fer coses cada vegada més avançades amb la tecnologia, però si alguna cosa salvarà el teatre serà la seva essència, la presència en l’aquí i l’ara de l’actor i la seva relació directa amb l’espectador. Amb el moviment de l’ànima que neix just davant l’espectador”.
L’espectador. Això sí, avui l’espectador és un altre. “Fa 30 anys l’espectador esperava que el teatre fos el mirall de la veritat i els valors veritables. El conservadorisme del teatre anava lligat a un cert conservadorisme de la societat del temps. Durant molt de temps aquella societat va demanar al teatre que anés al seu pas. Hi havia una certa pressió sobre el teatre perquè no fos teatre. Ara hi ha un canvi profund: teatre postdramàtic, per exemple, i noto que l’espectador no sap què vol. Alhora, el mateix teatre no sap amb quines regles juga. Per això hi ha molt teatre dolent, que no és res. El veritable teatre és el que s’obre a la seva natura profunda, que parla sense mitges paraules de les coses fonamentals que parlen de l’home. Quan l’acció del teatre passa de l’escena a la ment, en la imaginació de l’espectador, al seu arxiu emotiu, s’obren possibilitats infinites. Cap tecnologia, cap muntatge, no pot fer el que es desenvolupa en la fantasia, en la imaginació de l’espectador”.
Autoconeixement. Korsunovas entén el teatre més com una cosa íntima, com una eina d’autoconeixement, que com una cosa política. “És un instrument a través del qual em puc analitzar a mi mateix. A Hamlet el protagonista munta una obra de teatre anomenada La ratera amb què prova d’entendre la realitat, si la presència de l’espectre del seu pare és real o no. I ell mateix acaba a la trampa per a rates. A través del l’obra comprèn la realitat i el futur. El teatre és una mena de cacera de la rata de la realitat i de mi mateix. A Èdip Rei vaig posar en escena part de la meva vida. L’escenografia era el jardí de la meva infantesa. A través del muntatge he reviscut el camí del meu Èdip. L’autor, Sòfocles, tenia un objectiu polític amb l’obra, volia que elegissin el poder dels nobles en comptes de la democràcia. Era un acte polític molt fort, i era possible perquè al teatre de la ciutat hi cabia gairebé tota la població i amb un sol esdeveniment teatral podia canviar la vida política. Avui imaginar-se una cosa així és ingenu, tot i que al meu país, no gaire gran, alguns dels meus muntatges, com el de les migracions, han deixat un eco”.
Cultura o consumidors? Malgrat aquest eco, creu que “a l’Europa contemporània desapareix el paper del teatre i de l’art en general. En aquesta tendència a la globalització, la individualitat, la cosa personal, s’ignora. El teatre és l’art més eloqüent quan es parla sobre l’home i la vida. Però depèn de quin enfocament es doni al teatre des dels poders públics. Si al teatre i als que el fan se’ls mira només com a persones que cal sostenir financerament, carregats a l’esquena de la societat, aquest és el paper que farà el teatre. Es tracta de la llengua en què el govern vol parlar a la gent: en una de cultura o en una de consumidors”.
Sarah Kane. Korsunovas acaba de dirigir Cleansed, de la britànica Sarah Kane, que es va suïcidar el 1999, als 28 anys. Recorda que si les seves creacions eren tan brutals era només perquè volia ser sincera i honesta al màxim. “Tothom ha vist només l’amputació física, l’ús de
“Veig un gran perill en la falta de comprensió del significat de la cultura”, afirma el director lituà
sang en escena, però no els gira-sols de què parla, dels que neixen de les ferides. Era una humanista que mirava l’individu en la seva totalitat, que és el que falta ara. Es nota la falta de l’individu en teatre. Es parla més de manera abstracta, publicística. El teatre no només té influència quan parla de temes de què no parlen els diaris, sinó també dels temes de què els diaris no poden tractar. És fonamental quan parla del que no pot ser anomenat”.
La por. Avui no creu que calgui tenir més por que en altres moments, però diu que veu “un gran perill en la falta de comprensió del significat de la cultura. Quan es pensa que el factor econòmic és l’únic índex de felicitat o que l’economia pot anar separada de la cultura, no funciona així. No és que no vegi el que passa, la tendència cap a la dretanització, la facilitat amb què els partits populistes arriben al poder, la inestabilitat de la Unió Europea, els refugiats... Però quan no hi ha hagut situacions semblants? Per això cal continuar fent esforços en la cultura i crear-hi llaços”.