Els temes del dia
La voluntat de l’emperador del Japó, Akihito, d’abdicar adduint raons de salut, i les conclusions de l’última enquesta d’intenció de vot del CIS.
L’emperador del Japó, Akihito, ha expressat la voluntat d’abdicar per raons de salut, un desig que no consta en la Constitució del 1947 i, per tant, caldrà reformar-la. En una al·locució televisada, una cosa insòlita amb una única excepció, quan va aparèixer en la pantalla petita després de la tragèdia del tsunami i el consegüent desastre de la central nuclear de Fukushima, el 2011, l’emperador ha dit que tem que el seu estat físic no li permeti complir amb les obligacions del seu càrrec.
Als 82 anys, la salut de l’autoritat més respectada pels japonesos està deteriorada per diverses malalties i la seva al·locució ha estat rebuda amb el màxim respecte. El primer ministre Abe ha dit que el Govern i la Dieta (Parlament) tindran en compte la voluntat de l’emperador, per la qual cosa en els propers mesos és previsible que es prenguin les mesures per dur a terme la successió, que recaurà en el seu primogènit, el príncep Naruhito.
En un país en el qual les tradicions i el respecte als més grans són un signe d’identitat, la possibilitat d’una abdicació de l’emperador no està prevista. Per trobar una renúncia al tron, cal remuntar-se gairebé a fa dos segles. Però en aquesta ocasió, el desig d’Akihito es complirà, entre altres raons, pel prestigi d’un monarca que ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies, com quan va demanar perdó als països ocupats en la Segona Guerra Mundial o per les seves iniciatives amb països veïns amb què en altre temps havien estat enfrontats.
La institució imperial japonesa té les seves arrels en el segle V abans de Crist, però va ser al segle XI de la nostra era quan es van posar les bases de l’estructura actual. A diferència de les monarquies occidentals, en la japonesa l’emperador no té tant una funció d’arbitratge com la de la representació que tradicionalment se situa entre la divinitat i la humanitat, una representació a la qual el 1945 va ser obligat a renunciar pels Estats Units l’emperador Hirohito, pare de l’actual monarca, com a conseqüència de la seva actuació en la segona conflagració mundial. Però el record d’aquell paper sobrenatural s’ha mantingut en la societat japonesa, i per això l’emperador no ha tingut mai un paper executiu més allà del merament representatiu, ni tan sols com a cap de les forces armades, com sol passar en altres països. Ni tan sols no existeix una norma que el consideri el cap de l’Estat. Aquesta és una de les raons per les quals la seva figura s’ha guanyat el respecte per la institució imperial que voreja l’àmbit sagrat i que sorprèn tant més enllà de les seves fronteres. Però aquesta mateixa indefinició entre l’àmbit diví i l’humà és la que explica la raó per la qual la possibilitat d’una abdicació no figura en la Constitució que ara caldrà esmenar.
Per al Japó més tradicional, és evident que l’abdicació de l’emperador és una anomalia, per molt humana que sigui la seva justificació. “Quan un emperador emmalalteix –ha dit Akihito en la seva al·locució– o el seu estat de salut és greu, em preocupa que, com ha succeït en el passat, la societat entri en un punt mort”. Per aquesta raó ha demanat, sense esmentar-ho, de ser rellevat de les seves funcions amb una reforma constitucional. Una revisió que podria fer-se extensiva a una altra normativa: al Japó una dona no pot accedir al càrrec imperial. No tant per raons d’igualtat de gènere com pel fet que el príncep successor, Naruhito, de 56 anys, només té una filla, Aiko, de 15 anys, del seu matrimoni amb la princesa Masako. Una qüestió que ja ha suscitat diverses polèmiques al Japó més modern.