En Ramadà i el hula-hoop
Què has vist, Ramadà? Fins a la nit del 7 de juliol, Ramadà Mohamed Faki era un nen alegre i despreocupat, com qualsevol nano de cinc anys. Una mica entremaliat però afectuós amb els seus quatre germans. Era feliç perquè la seva mare, Joyce Sunday, li havia de donar un munt de germans més alhora: estava embarassada de trigèmins. Aquella nit va ser l’última del món normal del Ramadà.
Amb prou feines unes hores després, els trigèmins havien mort, la guerra s’havia desencadenat al seu barri de Jebel, a Juba, i en Ramadà corria sol pel bosc. Aquí es perd la seva pista. Durant catorze dies, en Ramadà va estar perdut.
Dues setmanes després, uns veïns el van reconèixer arrupit en una església on s’havia amagat amb altres desplaçats i van avisar el seu pare, Mohamed Faki, que s’havia refugiat en el camp de protecció de civils PoC3 de la missió de les Nacions Unides al Sudan del Sud (Unmiss). El Mohamed va sortir a buscar-lo, i va rebre diverses pallisses dels soldats en l’intent, però va trobar el seu fill. Encara que aquell ja no era el mateix Ramadà. “No sabem què li va passar, què li van fer o què va veure. Des d’aleshores no parla, amb prou feines menja i plora sovint. Alguna cosa s’ha trencat en la seva ment”.
El Mohamed du l’uniforme dels humils: una samarreta estripada i bruta d’un equip europeu de futbol, uns pantalons negres plens de forats, i va descalç. Viu amb la seva dona i els seus cinc fills en una escola dins del campament. Els bancs de fusta i els pupitres els han apartat perquè la gent pugui dormir. Arran de l’esclat de violència a la capital fa un mes, entre el president dinka Salva Kiir i l’exvicepresident nuer Riak Machar, han arribat desenes de desplaçats al campament i han habilitat l’espai de les classes. N’hi ha alguns amb ferides de bala. La família d’en Ramadà comparteix una petita aula amb dues famílies més.
El nen sembla aliè a tot. Quan arribem, ens dóna l’esquena i s’entreté amb un pupitre posat del revés, tamborinant amb els dits. El Mohamed no té ganes de parlar dels trigèmins que van néixer amb la nova guerra i van morir abans que ella, així que quan apareix en Ramadà amb una pilota blanca, es despista i li posa la mà al cap. “Abans era tan alegre...”. El nano no somriurà ni una vegada. Què has vist, Ramadà? Buom Kobuong no pot endevinar-ho però en sap la cura. Ho ha vist abans: “Temps, afecte i tornar a ser un nen”. Kobuong és psicòleg i responsable de dos Espais per a la Infantesa que l’organització Terre des Hommes organitza dins del PoC. Cada dia acullen més de 1.200 nens per ajudar-los a superar el trauma de la guerra a través de tallers, jocs, esport o balls. Cada nen respon a l’horror a la seva manera: uns s’aparten, d’altres són agressius, d’altres es refugien en la timidesa i d’altres callen. “Alguns han vist com assassinaven els seus pares, han estat obligats a lluitar... Per a molts, l’únic so de les seves vides ha estat el de les bales”.
Aquella música és la de gairebé tot Sudan del Sud, en realitat. El 1955, un any abans que Londres aprovés la independència de la seva colònia sudanesa a correcuita, davant la por que Egipte volgués rememorar temps imperials i expandir-se cap al sud, el país ja feia olor de pólvora. Diverses milícies del sud del Sudan van iniciar una lluita comuna per la independència del nord, àrab i musulmà, que va derivar en una guerra civil de gairebé quatre dècades, separades per un alto el foc d’onze anys. El 2011, després d’independitzar-se via referèndum i redibuixar per primera vegada el mapa de l’Àfrica traçat per Occident en la conferència de Berlín del 1885, el Sudan del Sud va plorar d’alegria per la llibertat adquirida.
Nyemal Watbel Thiwat tenia sis anys quan al seu voltant tot el país celebrava. Només dos anys després, als vuit, va veure els primers morts. La ruptura del govern d’unitat el 2013, va ressuscitar la guerra i la seva ciutat natal, Bor, un dels bastions de l’oposició, va trontollar sota les bombes. En parlar d’aquells dies, la Nyemal diu: “El temps en què corríem”.
Ara al PoC de Juba, la Nyemal diu que les coses van millor perquè té tres amics.
Un d’ells és William Nyuom, de tretze anys, que quan explica la seva fugida des de Malakal, parla d’“homes dolents” i que va veure molts civils ofegats al riu.
De tant en tant, el centre d’infantesa organitza una mena de jocs olímpics amb proves de futbol, voleibol, atletisme i ball. Cap dels dos no sap què són els Jocs Olímpics del Brasil, però quan l’hi explico, el William diu que a ell li agrada competir. I guanyar.
La Nyemal diu que a ella no tant. —I per què no? —Perquè la gent crida —I què t’agrada? —M’agrada jugar amb el hulahoop. —Ah sí? Per què? —Perquè ningú crida. Què has vist, Nyemal?
Quan va començar la batalla, en Ramadà, de cinc anys, va estar 14 dies perdut; no parla ni juga, plora sovint