Euskadi busca la seva pròpia via
Les eleccions del 25 de setembre serviran per girar full amb el passat i posar en marxa una nova etapa que comportarà renúncies i pactes
Euskadi és avui una nació que dubta. En trànsit cap a un destí incert, amb deures heretats del passat i amb d’altres que apareixen a l’horitzó. Majoritàriament els bascos han marcat distàncies amb la via oberta per l’independentisme a Catalunya però la moderació que ha impregnat la gestió del lehendakari Iñigo Urkullu no ha trobat tampoc ressò a l’altre cantó dels túnels de Pancorbo. La nacional I no ha estat els últims anys precisament una carretera fluida d’anada i tornada. Per això les eleccions autonòmiques del 25 de setembre són alguna cosa més que la renovació d’un Parlament. Seran la resposta a alguns dels interrogants –estructurals, importants– que sobrevolen un territori en calma (a la superfície).
La fotografia de les urnes donarà pistes de quina relació vol tenir el gruix dels seus ciutadans amb l’Estat. És probable, segons el que diuen les enquestes, que el resultat no sigui rotund i que calgui calçar-se les botes per endinsar-se en una pantanosa gamma de grisos que la irrupció de Podem, havent guanyant les generals a Euskadi, ha eixamplat. De fet, la fragmentació partidista –i, per tant, el diàleg i els governs de coalició– formen part de l’ADN del parlamentarisme basc. Conscient d’aquest paisatge de fons, el Partit Nacionalista Basc ha trobat una zona de confort en la reivindicació de l’exercici del dret a decidir en el marc d’una consulta legal i acordada. Les esgarrinxades del pla Ibarretxe, la nova competència electoral, la baixa adhesió dels bascos a l’independentisme –per sota del 25%– i la situació que ha viscut Convergència, que ha hagut de mudar la pell fins i
El govern de Vitòria ha desplegat una agenda de pau i convivència per intentar anar tancant carpetes
tot amb unes noves sigles, fan que els nacionalistes mesurin molt bé cada pas que fan. “Els bascos volem ser diferents dins d’un ordre”, confirma un dirigent de Podem, per qui les parets mestres confederals que ha plantejat Urkullu són perfectament assumibles.
Per poder encarar el debat sobre el futur, però, la política basca abans necessita llevar l’àncora del passat. I és aquí on el futur lehendakari haurà de buscar una complicitat amb el nou executiu central que fins ara no ha existit. El govern de Vitòria ha desplegat una agenda de pau i convivència per intentar anar tancant carpetes. Tem que, si no s’accelera aquesta feina, les noves generacions giraran full i les ferides no cicatritzaran bé. Que continuïn supurant. Lleis tramitades aquest mandat, com la de víctimes d’abusos policials, ja han trobat l’oposició frontal del PP. En el rerefons de les polèmiques polítiques en aquest àmbit –sovint sense gaire recorregut fora d’Euskadi– hi ha una pugna pel relat –o pels relats– que es puguin construir sobre els anys del terrorisme. Un informe encarregat per l’executiu del PNB identifica més de 4.000 casos de tortures des del 1960. Podem ha situat com a candidata Pilar Zabala, germana de l’exmembre d’ETA assassinat pels GAL. Els populars, que podrien acabar decantant majories després del 25-S, han alçat la veu per denunciar un suposat intent de “diluir” la memòria de les víctimes d’ETA en una narrativa “equidistant” dels fets. Per a l’esquerra abertzale, les seqüeles del passat són un llast evident. No només perquè el seu candidat, Arnaldo Otegi, està pendent de si la justícia li permet presentar-se a les eleccions, sinó, i sobretot, perquè EH Bildu considera que l’Estat utilitza els presos com a “ostatges” per evitar que es posi en marxa un procés independentista sense condicio- nants, com el català. És simptomàtic que, quan fa unes setmanes Urkullu va defensar en una conferència a Madrid l’acostament dels reclusos al País Basc i el traspàs de la gestió dels centres penitenciaris, en compliment de l’Estatut de Gernika, polítics i mitjans de comunicació ho interpretessin com una condició per ajudar a desbloquejar la investidura a Espanya. Els nacionalistes, sorpresos, van haver de desmentir-ho i recordar que és el seu discurs habitual, juntament amb l’exigència de dissolució a ETA. El silenci, però, ha estat espès durant temps, i els focus no s’han tornat a posar sobre Sabin Etxea fins que els diputats del PNB no han recuperat la tradicional centralitat a Madrid.
Els dubtes que inquieten els bascos, sovint de manera gairebé imperceptible, també tenen a veure amb la manera d’afrontar, des d’un petit territori autònom, els nous reptes econòmics i socials. El degoteig de recursos que l’executiu de Mariano Rajoy ha interposat contra lleis basques –no és una exclusiva catalana– contrasta amb la decisió del Tribunal Constitucional de blindar el concert econòmic, una de les poques certeses compartides per tota la societat. “Ningú posa en dubte que aquells raïms que els catalans van rebutjar per verds, són avui una fruita madura
A les eleccions de setembre hi haurà alguna cosa més profunda en joc: les bases del país del futur construït amb sensibilitats diverses
sense la qual Euskadi no seria la que és”, ha escrit el veterà periodista Mariano Ferrer. Tot i algunes escletxes obertes, el TC ha sentenciat, en contra d’algunes comunitats autònomes veïnes, que les normes tributàries basques només poden ser recorregudes davant de l’alt tribunal i no pas de la justícia ordinària. Aquesta elevada autonomia financera –que els nacionalistes pretenen ara traduir al terreny polític– és una arma de doble tall quan, com ha passat recentment, la recaptació cau. L’altra amenaça al bell mig de l’agenda preelectoral és el futur de la indústria siderúrgica en una comunitat en què el pes del PIB industrial ha estat més semblant al patró europeu que no pas a l’espanyol. Per això l’oposició va carregar contra Urkullu quan va animar els joves a marxar a l’estranger per tornar després. Havia tocat una tecla sensible en una societat acostumada a liderar els rànquings econòmics però que, segons el Sociòmetre del mes de juliol, té en els problemes laborals el seu principal maldecap. El reflex que retornava el mirall no era el desitjat.
Amb tots aquests ingredients, els comicis del mes que ve no pivotaran sobre la dialèctica tradicional de canvi o continuïtat. Hi haurà en joc alguna cosa més profunda: les bases del país del futur, construït des de sensibilitats diverses: si en alguna cosa estan d’acord tots els partits és que hauran de fer renúncies i aparcar maximalismes. Les noves majories de Madrid també hauran de decidir com acullen la proposta de nou estatus polític que surti de la Cambra de Vitòria i quina resposta donen a les iniciatives per tancar definitivament la pàgina negra del terrorisme sense caure en l’oblit i la desmemòria.
Com diu Victòria Camps a Elogio de la duda, “les terceres vies no són atractives; són pròpies de temps d’incertesa, com el nostre, però no agraden”. Els bascos es troben ara en aquesta cruïlla després d’anys de polarització. En el matís i el pacte, amb independència del projecte polític que surti vencedor de les urnes.