El pregoner
Uns quants rondinaires de la corda independentista han impugnat per les xarxes la idoneïtat de Javier Pérez Andújar com a pregoner de la Mercè. Per condemnar-lo, feien córrer algunes frases seves oposades a la visió de Catalunya que l’independentisme abandera. S’han retratat: més que independència voldrien obediència.
Rondinaires al marge, tots els que saben llegir han coincidit a aplaudir l’obra literària de Pérez Andújar (i ho han fet des de posicions ideològiques antagòniques). És una obra que val per ella mateixa, pel valor intrínsec del seu estil i per la temàtica que abraça. Els que han llegit Paseos con mi madre saben que és molt bo. Sobretot perquè aconsegueix allò que només els grans escriptors saben fer: donar veu als que no en tenen, fer visible el que és invisible, rescatar vides condemnades al no-res, salvar de la indiferència, l’oblit o la negació la gent de “San Adrián”, ciutat que no té glamur històric ni atractiu turístic.
De bracet amb la seva mare, passeja pels carrers suburbials, per la riba del Besòs, per la platja de la tèrmica; troba amics, coneguts i fantasmes del
Sense reconeixement de tots els components socials, no hi ha país de veres, no hi ha nació
passat; observa les cues de l’atur, evoca les lluites per dignificar l’urbanisme del barri, però també les històries dels derrotats per la droga o el consumisme. Converteix un material humà de rebuig en literatura èpica i lírica. Amb els tipus que no surten mai al mapa de les abstraccions catalanes, Andújar completa el paisatge de la realitat. Ho fa reivindicant l’idioma que parlen la gran majoria dels seus habitants: expressió d’una altra catalanitat. En un país posseït per l’abstracció, ell concreta amb el teleobjectiu. D’un lloc que no surt mai a l’aparador del país en fa emergir la vida. Una vida no pas idealitzada, no pas tòpica o folklòrica, sinó plena de tensió, lletjor, brutícia, desgràcia i atapeïment, però també plena de vitalitat, somnis, tossuderia, alegria, desimboltura.
Els llibres i els articles de Pérez Andújar van molt més enllà de la sociologia o l’antropologia: no retraten, només: són literatura. Empatitzen, rescaten, reconeixen. Sense reconeixement de tots els components socials i humans, no hi ha país de veres. No hi ha nació, ni hi ha res (i encara menys independència).
Per Andújar, a vegades, el reconeixement dels seus implica menyspreu dels altres, dels que ara protagonitzen el relat oficial de la catalanitat. Sovint és injust, quan parla de la Catalunya que no és la seva. La seva visió de la llengua catalana és molt reduccionista (un clixé que prové del primer Marsé, i que també Cercas aplica a Las leyes de la frontera): els burgesos parlen català; i els pobres, castellà. Però, fins i tot aquest distanciament (ressentiment?) de Pérez Andújar és significatiu. Revela que la pretensió independentista del catalanisme actual no aconsegueix crear vincles d’empatia amb una part substancial de la societat catalana.