El comptador: postal
Diumenge radiant. Platja de Sant Miquel, a la Barceloneta. Comencen a desembarcar famílies senceres per ocupar el pam de sorra que els pertoca. Com a bons indígenes, saben que convé arribar prou tard perquè els serveis de neteja i la policia s’hagin endut les restes del naufragi noctàmbul i prou d’hora perquè encara no s’hagi decretat el campi qui pugui. L’horari, doncs, es redueix a 9.30-12.30 per fer realitat la utopia olímpica d’obrir la ciutat al mar sense que soni a farsa. El paisatge impressiona. La combinació de l’entorn popular i el fet que a aquesta hora la majoria de banyistes siguin usuaris de tota la vida manté l’essència d’un escenari limitat per les torres de Txernòbil i la monstruosa vela de l’hotel W. ¿Elements nous? El comptador d’immigrants morts a la Mediterrània que l’Ajuntament ha instal·lat al passeig Marítim, entre els xiringuitos La Guingueta i La Deliciosa.
És un memorial de gairebé tres metres d’alçària, que inclou un marcador amb la xifra de víctimes i un sermó que declara Barcelona ciutat refugi i denuncia la conversió del mar en “fossa comuna”. El dia de la inauguració, marcava 3.034. Avui en marca 3.132 i
El dia de la inauguració, el comptador de víctimes marcava 3.034; avui n’indica 3.132
desperta les mateixes reaccions: indiferència (escandalosament majoritària), adhesió (una parella d’austríacs em pregunten què és, els hi explico, llegeixen el sermó en anglès, aixequen el polze en senyal de suport i fugen de mi com d’un missioner mormó) i repulsa (dels que s’avergonyeixen d’aquesta instrumentalització de la tragèdia). El monòlit viu al marge de la seva ona expansiva. Els para-sols i les gandules esperen l’arribada de les masses (gandula + para-sol = 9 euros) i les dutxes encara no estan prou sol·licitades (s’hi esta dutxant, vestida, l’acompanyant d’un escamot de bevedors liderats per un home que crida: “¡Viva Chile, carajo!”).
Un rètol municipal prohibeix l’ús d’instruments de percussió, altaveus i amplificadors i és tan respectat com la normativa d’anar sense samarreta pel carrer. L’altaveu municipal anuncia la presència de meduses. En la seva condició d’éssers gelatinosos, les meduses també senten l’efecte crida de Barcelona. Penjades als balcons, les banderes de la Barceloneta certifiquen la tensió entre la resistència indígena i l’omnipotent exèrcit invasor. Les contrasenyes són clares: sangria, paella, tapa, mojito i take away. Armades amb bosses i neveres de pícnic litoral, les famílies baixen de l’autobús 59 com baixaven del tren de Les Planes. Prenen posicions per a la batalla que d’aquí a unes hores decidirà si serà un gran dia o no. Amb una barreja d’il·lusió, astúcia, orgull i resignació, el barri es prepara. A La Cassola ja han tret les croquetes de carn d’olla i al Salamanca l’esmorzar deu ser de capità general perquè, aparcats a fora, hi ha tres cotxes patrulla de la Guàrdia Urbana, els Mossos d’Esquadra i la Policia Nacional. Ja se sap que quan es tracta d’esmorzar, hi ha més coses que ens uneixen que no pas que ens separen.