Enmig del camí d’Esteribar
Estimats pares, us escric des de l’hotel Akerreta. El porten un exjugador de cesta punta i la seva dona, que és metgessa, encantadors tots dos. Van restaurar la casa amb les seves pròpies mans i les d’alguns amics; van trigar quatre anys a fer-ho. Les parets són de pedra, cruix la fusta del terra i les escales. Tot és bucòlic i molt acollidor. S’autopromociona poc, per això vaig triar-lo, i també perquè està envoltat de bellesa. A la vall, pasturen els cavalls. Dematí, fa olor de cafè. De nit, dormo sota una flassada.
Al poble hi ha set habitants censats i, com recorda un cartell, aquí es va rodar part de la pel·lícula The way, protagonitzada per Martin Sheen i dirigida pel seu fill Emilio Estévez. Des de la finestra, veus passar els pelegrins cap a Pamplona. De vegades faig un tram en direcció contrària, com quan vaig anar a Zubiri, que és l’únic nucli proper on hi ha un caixer automàtic (enlloc no accepten targeta per pagar). D’altres seguesc el corrent, m’emocion i oblit que he de tornar. Fins a vint quilòmetres, vaig arribar a caminar sense descans i sense voler. Depenent del dia, després em quedo una estona a la taverna de Larrasoaña. I si està tancada, compro alguna cosa a la petita botiga de queviures. L’amo té caràcter i un cert aire a Robert De Niro. Es veu que és molt famós als blogs de Corea del Sud. Tothom es fa selfies amb ell, no només els coreans.
El camí de Sant Jaume està de moda i el món sencer passa per aquí. He conegut una parella de quinesiòlegs francesos, una sèrbia que viu a Noruega, dos sud-africans, un holandès jubilat. Hi ha molta dona que va sola i molts italians, uns quants catalans. N’hi ha que volen lligar i d’altres més espirituals. Un canadenc dedica cada etapa al record d’un familiar; això li dóna forces. Explica que un cop se li va aparèixer el seu pare per animar-lo. Va molt ràpid, a set quilòmetres per hora, quan el més habitual és fer-ne cinc.
A la botiga venen sirop de Lieja. No sé si va ser per això, o perquè al matí vaig agafar un pal a la muntanya, llarg com els que dúiem amb l’avi belga a les nostres passejades pel camp. La qüestió és que, en endinsarme al bosc, vaig recordar les Ardenes i Can Garruví, i que demà ja farà quatre anys, i em vaig posar trista. Després l’amo de la botiga de queviures va endollar videoclips dels Rolling Stones i Janis Joplin, em va deixar un llibre de Yasunari Kawabata i servia vi, i jo llegia, i parlava amb la gent i vaig beure massa, i vaig entendre que n’és de perillós, ser indiscret als llocs petits, tot i que siguin de pas.
De vegades me connect a internet només per comprovar que no m’he perdut. Llavors rebo l’avís d’una notícia sobre Albert Rivera o Donald Trump, que interrompen aquest no ser enlloc. I res, només dir-vos que estic bé i que, des que hi ha Skype i WhatsApp, es troben a faltar aquelles postals llarguíssimes amb la lletra comprimida que ens enviàvem durant les vacances.
Tot és bucòlic i molt acollidor; a la vall, pasturen els cavalls; de matí, fa olor de cafè; de nit, dormo amb flassada