PROUST A la recerca del català perdut
Dues editorials competeixen per traduir ‘A la recerca del temps perdut’; en català només es va fer un cop i amb mallorquinismes
Un entusiasme inusitat per Marcel Proust s’ha apoderat de l’edició catalana d’ A la recerca del temps perdut i dues editorials, Viena i Labutxaca, mantenen una llarga cursa de fons per publicar els set volums de l’obra. De moment, Viena s’ha posat al capdavant i ja anuncia la segona part de Sodoma i Gomorra, a càrrec de Josep Maria Pinto, i Labutxaca treballa en A l’ombra de les noies en flor i prepara Pel cantó de Guermantes, amb traducció de Valèria Gaillard. Aquests dos traductors formen part de la Societat d’Amics de Marcel Proust, que s’acaba de crear amb 30 membres fundadors, entre els quals figuren el cineasta Albert Serra, el llibreter Lluís Morral (Laie) i Lluís Maria Todó. En poc temps el seu web ha aconseguit atreure els proustians, tota una secta: “Proust crea addicció”.
L’edició catalana té aquestes rareses: hi ha centenars de títols clàssics que encara cal traduir i, de cop i volta, en un mercat de lectors reduït, dues editorials s’enfronten en la magna tasca de publicar alhora aquesta obra monumental, de més de tres mil pàgines. El 2012 van coincidir dues obres amb textos dels filòsofs presocràtics traduïts per primera vegada en català a Adesiara i Edicions de la Ela Geminada. Una coincidència sospitosa, després de tants segles.
En el cas de Proust, la influència que va tenir a Catalunya va ser pràcticament immediata, tot i que potser l’únic català que el va conèixer personalment va ser Santiago Rusiñol. Josep Pla el va llegir gràcies a Joaquim Borralleras i la penya de l’Ateneu (Pla elogiava Proust, Joyce i Pirandello). Eugeni d’Ors el menyspreava, però Gaziel l’admirava. Miquel Llor va fer la traducció de la primera part ,que va quedar inèdita. Bofill i Ferro va publicar el 1932 Un amor de Swann. Joan Casas va traduir el 1986 El temps recobrat. Fins al 1990 no es va aconseguir publicar una edició completa. La versió de Jaume Vidal Alcover per a Columna va provocar una gran polèmica –se’l va acusar d’estar farcida de mallorquinismes i de diversos errors– i va culminar amb un fracàs.
“Vaig començar a traduir Proust perquè a començaments del 2000 no hi havia cap traducció actualitzada al català”, diu Valèria Gaillard. La que va començar Jau- me Vidal Alcover i va acabar Maria Aurèlia Capmany estava descatalogada. Gaillard va voler mostrar a una amiga una versió de i va recórrer a la castellana de Pedro Salinas, “però no vaig trobar en aquest passatge, quan el narrador observa l’Albertine adormida i li recorda una heura, que la traducció copsés la bellesa del moment. Vaig preguntar per què no hi havia una traducció de tota l’obra en català, i em van dir que cap editorial de renom no invertiria els di-
L’única versió íntegra començava: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn”
Viena i Labutxaca mantenen una llarga cursa de fons per publicar els set títols
ners que calen per traduir una novel·la de set volums, amb un públic tan minoritari”.
Josep Maria Pinto explica que ell traduïa pel seu compte fragments d’À la recherche i els publicava al seu blog. Un dia l’editorial Viena li va demanar quin llibre podria publicar, i ell va dir Combray, el primer. Ho va fer sense pensar que després n’hi demanarien un altre i després un altre. “Si va bé, continuarem amb el següent”, li van dir. “Ara crec que ja és segur que acabarem publicant-los tots”.
Hi ha mercat per alimentar dues edicions? Pinto diu que de Combray se n’han fet dues edicions i ja ha venut tres mil exemplars. Quants lectors han llegit la novel·la sencera? Pinto diu que quan treu un títol nou els llibreters aconsellen als compradors que comencin pel primer. “Cada any venem de Combray tants exemplars com del nou”, diu.
“El model de llengua que he utilitzat –diu Valèria Gaillard– és un català actual, que em sembla més pertinent i lleial amb l’original. Proust fa servir un llenguatge molt ric, és veritat, ple de registres diferents segons els personatges, però no és cap francès culte i acadèmic. Més aviat és un francès oral, i, de fet, aleshores els crítics li van recriminar que fes servir un francès ‘de mainaderes i minyones’”. Així doncs, he optat per un català estàndard, cosa que no vol dir de banda ampla, però sí pensant en el públic del segle XXI. Pel que fa a la sintaxi, famosa perquè és molt enrevessada, he respectat la complexitat estructural del discurs proustià, que és com un riu que se t’emporta. La prosa enllaça subordinades i més subordinades, com quan parlem, però crec que Proust t’agafa la mà i l’has de seguir sense por, sense voler buscar l’origen de l’argumentació, que flueix com un torrent ple de meandres”.
Pinto, d’altra banda, diu que ell ha pretès traslladar al lector català l’efecte que la frase de Proust dóna al lector francès. “He buscat la versió més senzilla i les equivalències catalanes amb els registres dels personatges de Proust. No he traduït la puntuació francesa al català, sinó la puntuació de Proust, que és tan singular”.
És curiós que tots els traductors, en castellà i en català, hagin volgut deixar la seva empremta en la frase inicial de la novel·la, la famosíssima “Longtemps, je me suis couché de bonne heure”.
Pedro Salinas va fer la versió més lliure, i va intentar recrear en el seu castellà el francès de Proust. “Mucho tiempo he estado acostándome temprano”.
Mauro Armiño va proposar un estrany ““Me he acostado temprano, hace mucho”, que després va corregir: “Hace mucho tiempo, me he acostado temprano”. I Carlos Manzano, la més natural: “Durante mucho tiempo, me acosté temprano”, amb la coma proustiana.
En català, l’opció de Jaume Vidal Alcover va ser molt criticada: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn”. Pensava que el mallorquí colgar s’acostava més al
couché francès. L’expressió dejorn ja l’havia utilitzat Miquel Llor. I això que anys abans, a Llibres del Mall, havia triat “Durant molt de temps, me n’he anat a jeure d’hora”.
El mateix Marcel Proust va vacil·lar i, després que el seu manuscrit fos rebutjat per tres editorials –inclosa Gallimard– i Grasset acceptés publicar-la amb diners de l’autor, va voler canviar el començament en la correcció de proves. Guixa la frase i escriu: “Pendant des bien annés le soir, quand je venais me coucher...”. No li agrada, ho guixa. Escriu: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”. Tampoc no li agrada, i la torna a guixar per acabar deixant la frase com estava, amb la famosa coma.
De totes les variants que altres escriptors han fet sobre la famosa frase inicial, destaca la llista que va fer Georges Perec (“D’hora, me’n vaig anar a dormir molt de temps”) o la insistent: “Durant molt de temps, durant molt molt de temps, durant molt molt molt de temps, sí, me’n vaig anar a dormir, me’n vaig anar al llit, molt d’hora, molt molt molt d’hora, realment molt molt molt d’hora .... ”, amb sentit paròdic sobre els estils recarregats.
I al seu llibre Espèces d’espaces va encapçalar un capítol amb la citació: “Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir per escrit”. I firmava l’antifràstic Parcel Mroust.