L’enginyer de l’estic
Àlex Casasayas va ficar “el gol de la seva vida” per derrotar Austràlia, la número 1
Es el gol de la meva vida. El més important. En uns Jocs. Contra els millors del món. Ha estat fantàstic”. Àlex Casasayas, de 28 anys, està boig d’alegria, però manté un to reposat. Ja és de matinada a Rio de Janeiro quan atén La Vanguardia, però pocs dies en la seva carrera esportiva se n’haurà anat a dormir tan feliç després d’aconseguir el gol de la victòria de la selecció espanyola d’hoquei contra Austràlia. Res d’això no li hauria passat al jugador del Reial Club de Polo si el seu pare no l’hagués convençut que es podia divertir amb l’estic. “El meu pare era el preparador físic del Polo i em va dir que provés amb l’hoquei. Jo jugava també a futbol i va arribar un moment que vaig haver de triar. Em va agradar més l’hoquei per l’ambient. En el futbol de vegades en segons quins llocs l’ambient no és del tot bo. Així que amb 10 anys vaig començar amb l’hoquei”, assenyala.
I fins ara. Fins al Brasil, on Espanya suma dos triomfs en dos partits després de batre Austràlia de manera sorprenent per imprevista. “En el descans ens vam dir que era possible que Austràlia reaccionés i ens en fiqués quatre. Però crec que va ser a partir de llavors quan vam començar a creure en la victòria, ens vam tancar enrere i ho vam aconseguir”. Casasayas encara es frega els ulls: “Són els números 1 del món, van guanyar el Mundial imposant-se en tots els partits i la veritat és que no esperàvem gens derrotar-los. Volíem competir i a veure fins on arribàvem”, reconeix el jugador barceloní.
Malgrat el començament immillorable en la competició, Casasayas assegura que no han de perdre la perspectiva de la realitat. “És un triomf que ens ha fet una gran il·lusió, però és prematur parlar de medalles perquè queda molt. Encara hem d’aconseguir com a mínim dues victòries per tenir una bona posició en el nostre grup i aconseguir el millor encreuament possible a quarts”. A Espanya li resten tres partits en la primera fase contra Nova Zelanda avui i després contra Bèlgica i la Gran Bretanya.
En el record, les medalles que ha donat l’hoquei, una tradició que, segons el jugador del Polo, s’ha d’admirar, però no ha de suposar una exigència. “La història no ens pressiona. De pressió no en tenim cap, encara que la generació que va aconseguir la plata el 2008 a Pequín sempre és un mirall. Aquell era un superequip que va merèixer l’or, un conjunt irrepetible,” valora.
Aquest va pas a pas, amb evidents dificultats si se’l compara amb les principals potències. “Per a nosaltres tot és molt complicat. Cal tenir en compte que hi ha molts altres països que són cada vegada més professionals i nosaltres hem de treballar o estudiar a més de jugar a l’hoquei, i vulguis o no, al final això s’acaba notant dins del camp. Per exemple, la Gran Bretanya ha estat un any preparant els Jocs en un centre d’alt rendiment i només pensant en l’hoquei. Austràlia, també. I els belgues conviuen junts quatre dies a la setmana. Nosaltres això no ho podem fer”.
Per exemple, Casasayas compatibilitza l’hoquei amb una carrera universitària. “Em falten dos anys per acabar enginyeria de telecomunicacions”. Enginyeria és el que està fent la selecció en aquests Jocs de Rio.
LA DIFERÈNCIA “En altres països són professionals de l’hoquei; nosaltres treballem o estudiem”