L’evolució de Michael Phelps
Piscina olímpica. Zona mixta. Diumenge al migdia a Rio. Semifinals dels relleus 4x100 metres. Phelps acaba de classificar-se per a la final al costat dels seus tres companys d’equip. Passa per davant meu amb la mirada clavada a terra. Cap concessió a ningú. Admiro aquest fanàtic de l’aigua des que vaig saber que, després de triomfar als Mundials de Barcelona el 2003, en lloc de retornar al seu país va decidir canviar els bitllets. Juntament amb el seu entrenador, Bob Bowman, van marxar a Atenes a veure com seria la piscina on havia de nedar pocs mesos després als Jocs del 2004.
Ara, a Rio, ja és l’estrella més gran que hagin vist les meves ulleres olímpiques. Va amb el tors nu i a l’esquena i als avantbraços té unes marques rodones i rosades. No semblen ni tatuatges, ni estranyes promeses. M’acosto a una periodista americana que em parla d’una teràpia, però que em diu que parli amb un home barbut que hi ha a l’altre costat de la barra que separa el periodista de l’esportista. És un dels membres de l’equip olímpic de natació dels EUA. Li pregunto què és aquest festival de circumferències. “Cupping”, em diu. No l’entenc. Li dono la meva llibreta i un bolígraf. “CUPPING”, escriu en majúscules.
Dilluns al matí a Rio. Busco per internet. El cupping és la ventosaterapia. Unes ventoses absorbeixen la teva pell i et deixen unes circumferències a la pell de color rosat. Es veu que ja es practica en alguns llocs de Catalunya i en molts del Brasil. Hi ha una consulta a Copacabana, a prop de la platja, la del doctor Maurici Chreem. Hi vaig amb la intenció de provar el sistema. El doctor em frena: “Això no és cap frivolitat. Està aprovat per les autoritats sanitàries del món (em menciona l’OMS). Per fer-li una absorció necessitaria fer-li proves”. La ventosaterapia la utilitzen atletes de gimnàstica, judo i natació dels EUA. També la utilitzen determinats esportistes d’Itàlia o de la Gran Bretanya. Es tracta de la recuperació accelerada de zones de gran impacte a causa d’un esforç prolongat. L’absorció (que seria, així de simple, el que hem entès històricament per una “xuclada”) provoca l’estimulació del cos i la regeneració dels teixits utilitzats. El doctor m’explica que, amb la màquina de la seva consulta, connecta aquestes ventoses amb forma de bombetes al cos del pacient durant una sessió d’entre trenta i quaranta minuts. També m’avisa que és “molt dolorós, el primer impacte d’absorció”. Vaja com la xuclada. L’únic efecte secundari és, precisament, aquell banc de cercles que es formen al voltant de la zona atacada. “No és cap broma. És una tècnica cada vegada més utilitzada per alleujar dolors locals”. Michael Phelps, com Katie Ledecky, ha deixat veure aquesta teràpia.
Arribo a l’hotel i miro a l’ordinador un documental nord-americà d’un quart d’hora penjat fa una setmana i que ha passat desapercebut, The evolution of Michael Phelps. És indispensable per entendre el personatge. S’hi pot veure l’enfonsament total de Michael després de ser detingut per conduir begut amb el doble de la taxa permesa als EUA quan sortia d’un casino el 2014. I veiem (en alta definició) com el seu cotxe, efectivament, comet totes les il·legalitats en un túnel. I el veiem emmanillat i bufant al control i fent les declaracions a la policia. També hi veiem que un exjugador de futbol americà, Ray Lewis, dels Ravens de Baltimore, l’ajuda durant els mesos següents en què passa per una depressió brutal. I recorrem amb el propi Phelps l’habitació de The Meadows, el centre de rehabilitació on va estar ingressat a Phoenix. Llegint The Purpose Driven Life, un llibre que és un recorregut espiritual en 40 dies. Mentrestant, veiem com plora el seu pare, perquè: “Només volia que el meu fill es recuperés”. I el novembre del 2014 tot canvia: Michael decideix competir a Rio. I aquí i ara en tenim el resultat. No sé si forma part d’una teràpia, però aquestes marques a l’esquena són la metàfora perfecta de les cinc anelles olímpiques. Phelps és el rei. El millor esportista de la història dels Jocs.