Consol Oltra
El MNAC rescata de l’oblit l’obra de la pintora Lluïsa Vidal
HISTORIADORA DE L’ART
La historiadora Consol Oltra és la comissària de l’exposició sobre la pintora Lluïsa Vidal que s’ha organitzat en el MNAC. Una mostra que permet descobrir una artista injustament oblidada malgrat la seva modernitat.
La de Lluïsa Vidal (1876-1918) és la història d’una artista extraviada en un d’aquests forats negres que la història té reservat a les dones. Va voler ser pintora en un moment, finals del segle XIX, en què l’única professió a què podia aspirar una jove barcelonina era la d’un bon matrimoni. I ho va aconseguir. Va viure com una dona moderna i va ser reconeguda per la societat del seu temps, però el màxim elogi que en va obtenir va ser “pinta com un home”. “Amb la seva mort desapareix ella i desapareix la seva obra”, diu Consol Oltra, autora de la monografia Lluïsa Vidal: la mirada d’una dona, l’empremta d’una artista (Salvatella editorial) i comissària de la retrospectiva que ara li dedica el MNAC.
Lluïsa Vidal: pintora del modernisme –fins al 15 de gener– és la primera exposició monogràfica que el gran museu català dedica a una pintora (fins ara només una altra dona, la fotògrafa Gerda Taro havia aconseguit aquest privilegi), avançant-se en unes setmanes al Museu del Prado, que el 25 d’octubre obrirà per primera vegada les portes d’una exposició protagonitzada per una dona, en aquest cas la flamenca Clara Peeters, activa a l’Europa del segle XVII. Però a diferència de Peeters, Lluïsa Vidal no va ser una pintora de bodegons i gerros de flors. “A ella el que li interessa és la figura humana. La dona en la intimitat de casa seva. És un tema que havia atret els impressionistes francesos de finals del XIX, però mentre que la seva és una mirada de voyeur, la de Lluïsa Vidal és una mirada amiga, genuïna i gens intrusiva, perquè és la mirada acostumada que fa una dona a un entorn que és el seu. Aquesta és la seva gran singularitat”, assenyala Oltra.
Lluïsa Vidal va ser l’única dona del modernisme català i per aconseguir-ho va haver de desafiar convencions i trencar molts esquemes. D’on li va venir aquesta determinació? “Va tenir la im- mensa sort de néixer en una família culta, liberal i amb diners”, respon la investigadora. El seu pare, Francesc Vidal, va ser un dels millors ebenistes del modernisme (“Vidal ha ensenyat a asseure’s als senyors de Barcelona”, deia Gaudí a propòsit de les seves butaques), un home cultivat que havia viatjat per Europa i un introductor del japonisme a Barcelona. La seva mare, Mercè Puig, era una gran melòmana que parlava perfectament alemany i estimava les òperes de Wagner. El matrimoni va tenir dotze fills, deu noies –una de les quals va morir– i dos nois. “i, cosa insòlita a l’època, van voler que es dediquessin al món de l’art, que es valguessin per elles mateixes, que fossin autònomes, que no depenguessin de cap home. Per això, quan van veure el talent de la Lluïsa per al dibuix li van posar com a professors els col·laboradors del seu taller i després, el 1901, la van encoratjar a viatjar un any a París per completar la seva formació.
Però tornar a explicar una història serveix, de vegades, per canviar el que en sabem. I després de la figura d’aquell pare humanista apareix un patriarca amb moltes arestes. “Els va donar ales i quan elles van començar a volar no ho va poder suportar, les volia només per a ell”, considera Oltra. “Quan va arribar l’hora dels pretendents i dels casaments, el pare no va estar mai d’acord amb les eleccions de les filles i reprovava els matrimonis. El suport inicial es va acabar convertint en una presó”. Els primers conflictes familiars apareixen amb el casament de Júlia amb el crític Manuel de Montoliu. Una altra de les germanes va triar després el músic Pau Casals, i la Teresa l’esce-
Va ser reconeguda per la societat, però “pinta com un home” va ser el màxim elogi que en va rebre
nògraf Oleguer Junyent.
Durant el llarg any que la Lluïsa va viure a París, ho va fer en llibertat, va aprendre amb Eugène Carrière i va descobrir els impressionistes. Però el pare no va deixar d’exercir mai la seva pressió de patriarca, segons constata Oltra a les cartes que enviava a la seva filla. “( .... ) acompanyat d’Albéniz va ser una nit a casa Pito Maria, àlies Sar Peladan o sigui l’Ésser Suprem, i em va dir que estava molt sorprès que no li notifiqués la teva estada a París. Ja que ell podria servir-te de molt per guiar-te en el laberint de la pintura i dels pintors; en vista d’això li vaig demanar si tenia relacions amb Blanche i em va contestar que casualment era amic íntim seu, que tots els diumenges dinaven junts, que et presentaria Bernhart i d’altres, etcètera. No em va semblar malament l’oferiment i li vaig donar la teva adreça perquè t’escrivís a la seva arribada a París... la teva conducta amb aquest tocacampanes, ha de ser amistosa, no expansiva, no l’has de considerar com un amic desinteressat, ni com a persona formal en la seva paraula”, li escriu en una carta datada el 10 de juliol del 1901.
En la següent missiva, una vegada ja s’ha produït la trobada, apuja el to: “... Em dius que has vist Pito-Maria i que hi has tingut una agafada; mal fet, discutir i teoritzar en una dona sempre resulta ridícul, basbleu, qualificatiu que la perjudica als ulls de tothom. Pensa que se sap alguna cosa quan se sap que tot s’ignora. Treballa i treballa que defensar l’art propi amb la llengua significa impotència a les obres...”.
Dos anys després, el 1903, la revista Pèl & Ploma publica, a tota pàgina, vuit obres seves i la sala Parés li dedica una exposició. Però la família Vidal està a punt d’esclatar en mil trossos. “A mesura que perdia el control dels seus fills i s’agreujaven els problemes de feina,” el pare comença a perdre el seny que desemboca en una greu crisi nerviosa quan mor la seva filla Carlota a causa de la verola. Abandona el domicili familiar i s’instal·la sol a la casa de Sant Gervasi. A partir d’aquell moment (1906), la Lluïsa és l’encarregada de mantenir la mare i les cinc germanes que viuen amb ella.
“No crec que ella ho visqués com un destí tràgic. Havia elegit la seva vida, la seva carrera i la va poder desenvolupar. No va deixar de fer mai el que volia. Calia tenir molta empenta per aconseguir-ho i els testimonis de persones amb què he pogut parlar i que la van conèixer de referència expliquen que era una dona supervalenta que se’n reia de tot, fins i tot d’ella mateixa”.
Lluïsa Vidal va rebre força encàrrecs i va estar connectada amb les feministes de l’època, Dolors Monserdà, Carme Karr, Francesca Bonnemaison, Margarida Xirgu o Caterina Albert, a qui va retratar. Va ser il·lustradora en revistes com Feminal o La Ilustració Catalana, i, el 1911, va instal·lar la seva pròpia acadèmia a Gran de Gràcia on hi havia hagut l’estudi de Nonell, i hi donava classes de pintura a l’oli i pintura natural. De tot això, també de la seva faceta de dibuixant, en parla l’exposició del MNAC, que ha aconseguit aplegar 55 obres de les 300 que se li atribueixen. Després de la seva mort el 1918, amb només 42 anys, a causa de la grip espanyola la sala Parés li va dedicar una exposició homenatge. Llavors va començar un llarguíssim silenci només trencat fa un parell d’anys amb una mostra al Museu del Modernisme. El 2001, la Fundació La Caixa va organitzar-ne una mostra a Granollers que després va anar a Vic, Lleida i Girona, però va passar de llarg de Barcelona.
Vidal no va tenir descendents i per tant ningú que reivindiqués la seva obra, d’una qualitat que ningú no discuteix. Tant és així que les firmes d’alguns dels seus quadres van ser manipulades per ferles passar per pintors cotitzats, com Ramon Casas o Santiago Rusiñol. Els gargots es poden apreciar encara a Dona amb labor, que va entrar al Museu de Vilafranca com a llegat d’un col·leccionista particular i que Oltra ha pogut autentificar gràcies a la troballa dels esbossos. Consol Oltra està convençuda que l’exposició farà emergir moltes altres obres falsament atribuïdes. I, en concret, fa una crida per si algú sap el parador del retrat d’una de les germanes de la pintora venut a Barcelona com si fos de Rusiñol.