L’actriu transgressora
SÍMBOL DE LA LLIBERTAT SEXUAL FEMENINA EN EL CINEMA, HUPPERT TORNA A FER UN RECITAL INTERPRETATIU A ‘EL PORVENIR’ I ‘ELLE’. ACLAMADA PER LA CRÍTICA, LA CINTA DE VERHOEVEN LI POT DONAR LA NOMINACIÓ A L’OSCAR, EL PREMI QUE LI FALTA
Als 63 anys i amb un centenar de pel·lícules en el seu currículum, no és cap secret que Isabelle Huppert és una de les actrius més celebrades de la seva generació. No només és la que més cops ha estat nominada al César, més enllà del fet que només l’hagi guanyat en una ocasió, sinó que és una de les poques que s’ha emportat el premi a la millor actriu al Festival de Canes en dues ocasions i el mateix ha aconseguit en el de Venècia. Va guanyar també dues vegades el David de Donatello i va aconseguir un Bafta i el màxim guardó al Festival de Berlín.
Encara que ha rodat a molts països i en diversos idiomes, el seu nom és sinònim de cinema francès, per la qual cosa al seu país no es cansen de retre-li homenatges. Elegida ja fa molt de temps com a oficial de l’ordre nacional del mèrit i de la legió d’honor, l’actriu que aquest any celebra 45 anys de trajectòria ininterrompuda no sembla gaire interessada a ser només una llegenda. Al setembre va assistir al Festival de Toronto simplement perquè no podia faltar-hi. Encara que tots els ulls van estar posats en Elle, la polèmica pel·lícula que va dirigir Paul Verhoeven i que va arribar a la cartellera espanyola la setmana passada, Huppert també va presentar-hi uns altres dos films en els quals té el paper protagonista: El porvenir de Mia Hansen-Love i Souvenir de Bavo Defurne. A més ha acabat unes altres quatre pel·lícules, tres de les quals s’estrenaran l’any que ve, i el seu ritme intens de rodatge li permet estar rodant alternativament dues produccions més.
Viatgera incansable, Isabelle també estarà present la setmana entrant a Nova York per a la presentació de dues de les seves pel·lícules a l’important festival local. I no fa gaire va ser allà portant una posada en escena de Fedra al Lincoln Center, part d’una sempre intensa activitat teatral. “L’actuació és el que li dóna sentit a la meva vida”, explicava convençuda fa uns dies, amb motiu de l’estrena d’Elle.
A més de ser una lectora empedreïda i de regentar un cinema d’art a París amb un dels seus tres fills, Huppert assisteix regularment al teatre. “Per això tracto de fer pel·lícules que siguin transcendents –assegura–. No ho faig per altruisme, sinó per plaer. I per això tracto de treballar sempre amb els millors directors, perquè sempre és millor que et retrati un bon pintor que un de dolent. A més, sóc una espectadora fervent, tot i que aquestes són dues facetes de la meva vida que no es connecten. De vegades és molt més difícil veure una pel·lícula que fer-la”.
Ja no és un secret que va intentar obtenir el paper principal a Elle abans que Paul Verhoeven s’involucrés en el projecte i que no van escoltar els seus precs fins que després de buscar sense sort una actriu dels Estats Units que s’atrevís a
patir una violació davant la càmera, els productors van optar per explicar la història en francès. Amb molta menys polèmica que la que hauria tingut una dècada enrere, la pel·lícula ha generat onades des que va debutar a Canes al maig. Per a la seva estrena als Estats Units, la distribuïdora local Sony Classics, una veritable especialista a dissenyar exitoses curses pels premis, no ha escatimat esforços per provar de destacar l’extraordinari treball d’Huppert, qui sense cap mena de dubte té en aquesta ocasió grans possibilitats d’optar al premi màxim del cinema, l’únic que li falta en la seva vasta col·lecció. És cert que guanyar un Oscar no serà gens fàcil i el mateix pot dir-se per al Globus d’Or, però una nominació als dos no és missió impossible.
I potser el que avui pot incrementar les seves possibilitats de premi és el que en el passat va fer que no la consideressin. Des dels inicis en la seva carrera, Huppert ha apostat pels papers inusuals i les
“No vaig voler que fos una víctima ni una venjadora”, diu de la protagonista d’‘Elle’, que pateix una violació
històries polèmiques. El 1974 va acompanyar Gerard Depardieu i Patrick Dewaere a Los rompepelotas de Bertrand Blier, que els va convertir en estrelles però també va despertar les ires dels sectors conservadors de la societat francesa. L’actriu francesa també es va atrevir a tot amb La pianista de Michael Haneke o Mi madre de Christophe Honoré. Ara ha sorprès els crítics nord-americans amb la naturalitat amb què interpreta una dona que reacciona de manera inesperada a l’agressió sexual. “Vaig provar de crear un personatge que no fos ni una víctima ni una venjadora, simplement perquè no m’agrada interpretar víctimes i tampoc no m’interessava la via predictible de buscar la venjança. Per això vaig voler fer una cosa a mig camí, perquè està més a prop de la veritat”, explica. Sobre el seu mètode d’interpretació, conclou: “Crec que en la vida real un no reacciona com ho fan els personatges a les pel·lícules i això és el que tracto de fer com a actriu als meus films, intentar acostar-me tant com puc a un comportament humà normal”.