Teatre i crítica social
Gregorio Morán evoca un dels grans dramaturgs espanyols contemporanis: “Vaig conèixer Buero Vallejo, si així pot dir-se, perquè des del sòrdid Oviedo dels primers anys seixanta li vaig escriure una carta en la qual li demanava consell sobre el teatre, al qual jo volia dedicar-me, per abandonar aquell erm dels erms”.
Sempre que em proposo d’escriure un article sobre un personatge cultural espanyol d’un altre segle em faig la mateixa pregunta. En el cercle dels nostres cultes dirigents periodístics que, ai!, han de patir tertúlies al matí, a la tarda i fins a la nit, els queda un quart d’hora per assabentar-se que van existir tipus com Antonio Buero Vallejo, que van influir de manera notable al nostre teatre del segle XX? Segle XX, cambalache, que deia el tango! Jo vaig haver de degradar un cap de secció a Bilbao, on dirigia un diari, quan el veterà cap de la secció de Cultura va incloure un recital de tango a la secció de Música Clàssica, i no es tractava precisament d’Astor Piazzolla. Quan li vaig preguntar a què es devia una insensatesa tan gran, em va respondre molt segur de si mateix; era de Barakaldo: “Per mi tota música anterior al rock és clàssica”. Potser em vaig equivocar en la sanció i en l’esbronc i es tractava d’un avançat.
Vaig conèixer Buero Vallejo, si així es pot dir, perquè des del sòrdid Oviedo de principis dels anys seixanta li vaig escriure una carta en la qual li demanava consell sobre el teatre al qual jo volia dedicar-me, per abandonar aquell erm dels erms. Tenia 16 anys. Llavors succeïen coses que s’assemblaven als miracles, i és que tres dies després, tres, em va arribar una carta de Buero Vallejo, amable i respectuosa, en la qual, a més d’aconsellar-me, m’advertia del que m’esperava si perseverava en les meves intencions.
En la meva graponeria adolescent, no vaig detectar que, davant la meva lletra ratadora, que va anar en augment fins a fer-la avui gairebé indesxifrable fins i tot per mi, la seva era impecable. Una joia per emmarcar. Jo sabia que Buero Vallejo era l’autor d’obres que m’havien commogut; llegides, per descomptat. Recordo la seva Historia de una escalera, el nostre modest equivalent, fins i tot cronològic (1949), a La mort d’un viatjant d’Arthur Miller, per bé que el nostre era el Madrid de Chamberí o Lavapiés i Miller parlava de Nova York i amb un altre estil. L’inefable crític de l’Arriba d’aleshores, diari oficial falangista, Gonzalo Torrente Ballester, va arribar a escriure que no entenia aquell Willy Loman, el prota del viatjant, que es queixava de la vida que portava i tenia un frigorífic! L’article és del 1952, el va titular “La cochambre literaria contemporánea”, i estava dedicat a André Gide, J-P. Sartre i Arthur Miller. “Yo soy –escrivia l’inefable Torrente–, un católico cristiano, con una moral robusta”. I tan robusta, no entrem en detalls.
Però, i la lletra de Buero Vallejo? I jo què sabia llavors, pagerol ignorant. Buero havia sortit de la presó (de les presons –mitja dotzena al llarg de vuit anys–), on va estar per la seva militància comunista. Havia caigut en les tremendes detencions de l’agost del 39, que va relatar a Miseria y grandeza del PCE, llibre desaparegut que pròximament reeditarà Akal. Com que un dels seus forts era la pintura –va estar temptat de dedicar-s’hi–, era un falsificador de documents oficials excepcional; que és l’ofici més digne i útil d’un pres en una presó o un camp de concentració feixista. D’aquí la seva lletra, que semblava feta amb motllo. A ell es deu el retrat a carbonet del poeta Miguel Hernández que tots coneixem i del qual ningú no en cita l’autor, amb qui va compartir cel·les i militància.
Set anys i mig de presó, i en aquella època, entre la vida i la mort –sis mesos va estar esperant l’afusellament–, condicionen molt, encara que ara ningú no ho assenyali en la biografia d’aquest autor que va escriure peces inoblidables. No vaig arribar a saber mai el motiu de la seva inclinació pels cecs –En la ardiente oscuridad, El concierto de San Ovidio...–. Però la vida llavors, potser perquè era tan sòrdida, donava lloc al miracle. Al capdavall, diguem-ho irònicament, vivíem en una societat nacionalcatòlica –Los jueves, milagro (1959), va titular Berlanga una de les seves grans pel·lícules–, i així va ser que va escriure una obreta de teatre, Historia de una escalera, la va enviar amb la seva plica i anònima, i ningú no tenia ni punyetera idea de qui carall podia ser aquell home de trenta anys, aliè absolutament al món literari i tot just sortit de la garjola, cosa desconeguda per tots. La policia de llavors, com els tertulians d’ara, tenien altres preocupacions.
Després de la presó, va col·laborar en una d’aquelles organitzacions d’intel·lectuals antifranquistes que cabien en un taxi, la Unió d’Intel·lectuals Lliures, que editava una revisteta el nom de la qual ja ho diu tot, Demócrito. Per descomptat es va anar separant conscientment del personal polític, limitadíssim a l’Espanya de l’interior, i tan nombrós com verinós a l’exterior, on algun personatge tan menyspreable com el cartellista valencià Josep Renau, a l’empara de Mèxic primer i de Berlín després, es va rabejar amb ell en un exercici que retratava la seva categoria de sicari estalinista.
A Espanya va tenir dos enemics que el van assetjar com van poder. Un de no gaire llest, Alfonso Sastre, que havia passat d’un falangisme de fe a un comunisme matusser d’escriptura. La comparació entre Historia de una escalera i Escuadra hacia la muerte ,de Sastre, avui resulta ridícula, però aleshores va ser una baralla digna d’aquella Espanya de l’erm. L’enemic més obsessiu va ser el “niñito republicano”, fals i covard, Eduardo Haro Tecglen, pel qual sentia Buero un menyspreu absolut, per impostor, feixista emboscat, pilota fins a la vergonya aliena, i anys després radical per a gent poc informada... A ell li va dedicar una obra, poc coneguda, Diálogo secreto; el retrat d’un crític d’art que oculta la seva condició de daltònic. Es va incorporar al Congrés per la Llibertat de la Cultura, com molts liberals d’aquells temps, però quan es va assabentar el 1967 que treballaven, sense saber-ho, per a la CIA nord-americana, va trencar amb ells de manera que el seu cop de porta va fer època. Així ho descriu algun dels testimonis que van fer martingales per no separar-se del tot dels avantatges que donava l’imperi nordamericà –estem en plena guerra del Vietnam–. Ell va dir no. “És un perjudici moral, que no admet un home amb decòrum”. Va ser l’únic, repeteixo, va ser l’únic. Tots els altres es van queixar però van seguir: no citaré els seus noms, surten a El cura y los mandarines. No val la pena repetir la vergonya.
Quan va arribar la transició va voler fer una obra definitiva. Una reflexió sobre l’intel·lectual crític que no mata només la seva singularitat personal sinó una societat corrupta. La va estrenar al Bellas Artes de Madrid el 20 de setembre del 1977. La va titular La detonación, que no era cap altra cosa que el tret suïcida de Mariano José de Larra. Caldrà explicar qui va ser Larra en un país com Catalunya, on es considera Balmes, un arribista preocupat pel seu patrimoni, el millor periodista del segle XIX? Encara recordo el gran Fabià Estapé, que va dedicar una tesi als seus negocis, explicant-me l’astúcia financera de Jaume Balmes.
L’obra de Buero no va ser un èxit, al contrari. Estàvem nimbats per la transició i Espanya havia arraconat els agres, com Larra, al lloc lúgubre d’on no havien d’haver sortit. Només Ricard Salvat, un altre gran oblidat, va dir que La detonación era l’obra més important que s’havia escrit per al teatre des de la mort de Franco. Però Salvat s’havia convertit a Catalunya en un símil de Buero Vallejo a Espanya. Corresponien a un passat que es volia oblidar i si era possible enterrar.
El seu últim gest, que va deixar perplexos els il·lustres intel·lectuals reunits a la bodeguilla de Felipe González a la Moncloa, va ser dir “no” en el referèndum sobre l’OTAN. Enteneu ara per què les institucions han declarat no tenir fons per fer un homenatge teatral a Antonio Buero Vallejo en el seu centenari? Uns per ignorància, d’altres per ressentiment.
En assabentar-se que treballaven, sense saber-ho, per a la CIA, el seu cop de porta va fer època; va ser l’únic