Esperança i desconsol
La concessió del premi Nobel de la Pau al president colombià, Juan Manuel Santos; i la gradual pèrdua d’intimitat que experimenta l’individu en la societat actual.
EAlgunes veus, com la de l’exsenadora Ingrid Betancourt, segrestada per les FARC entre el 2002 i el 2008, han lamentat que la distinció hagi marginat la guerrilla. Les FARC van mostrar, finalment, predisposició al diàleg però no van ser les que van donar el primer –i arriscat– pas per la pau. En els seus 52 anys d’insurgència, les FARC van adoptar tàctiques i mètodes propis del terrorisme, com segrestos, narcotràfic i atacs a la població civil, als quals el Govern colombià no sempre va respondre amb guants de seda. Existeix a més a tot el món, no cal recordar-ho, una conscienciació estesa i inequívoca contra el terrorisme en totes les seves formes, amb independència de si mata per finalitats justes o injustes.
“Colombians, aquest premi és vostre. El rebo, en especial, en nom dels milions de víctimes que ha deixat aquest conflicte”, va assenyalar el president Juan Manuel Santos poc després d’anunciar-se el premi que cada any és lliurat a Oslo. El mig segle de guerra amb les FARC va deixar 220.000 morts i prop de vuit milions de desplaçats, víctimes d’un conflicte que frenava el desenvolupament potencial de moltes regions de Colòmbia. Tots ells són, com justament va dir Santos, els veritables i involuntaris mereixedors de la glòria, l’honor i la dotació del Nobel, el segon que rep un colombià després de Gabriel García Márquez el 1982. I el primer llatinoamericà que guanya el Nobel de la Pau després de la guatemalenca Rigoberta Menchú l’any 1992.
El Nobel de la Pau ha provat aquest any, encertadament, de consolidar la pau a Colòmbia i delimitar la nova negociació perquè recuperi el vell objectiu de la pau. I com més aviat millor. L comitè del premi Nobel de la Pau va sorprendre ahir amb l’anunci que el president colombià, Juan Manuel Santos, era el guardonat, cinc dies després del revés electoral sofert en el seu referèndum, convocat sense existir imperatiu legal per culminar la pau pactada amb la guerrilla de les FARC i consolidar de retruc la seva hegemonia política i la del seu partit conservador.
La sorpresa de l’anunci no vol dir que el guardó sigui discutible, prematur o cínic, com ha passat en algunes ocasions. Si abans del referèndum les travesses apostaven per un guardó col·lectiu per a Colòmbia, el resultat del plebiscit havia rebaixat les expectatives, sobretot les d’un president derrotat a les urnes. És possible que la celeritat amb què Santos va reaccionar per convocar el diàleg –acceptat generosament i patriòticament per totes les parts– hagi restablert les seves opcions davant alternatives més genèriques i menys ajustades a les bases del guardó com l’acord de París contra el canvi climàtic o el compromís sobre el programa nuclear iranià.
“Hi ha moltes parts en el procés, però Santos va ser qui va prendre la primera i històrica iniciativa”, va argumentar ahir la presidenta del comitè. Si l’objectiu és apuntalar la pau en aquesta fase delicada de la renegociació, ningú com Juan Manuel Santos necessita tant suports nous. Després de perdre el referèndum, encara que fos per un marge estret (50,2% de vots emesos en contra de l’acord), el capital polític del president cotitzava a la baixa i prenia força la temptació que els defensors del no, especialment l’expresident Álvaro Uribe, tractessin d’erosionar l’inquilí de la Casa de Nariño, seu de la presidència colombiana.