Amb la maça i l’esperança
Santos va fer-se popular després d’aconseguir grans èxits militars contra la guerrilla com a ministre de Defensa
José Manuel Santos ha estat un mandatari capaç de fer grans piruetes polítiques, algunes amb salt mortal, malgrat que molts el titllen d’home de perfil mitjà i mancat de carisma, una cosa que podria haver influït, segons el parer d’alguns analistes locals, en la victòria del no en el referèndum sobre l’acord de pau amb les FARC.
La seva capacitat d’adaptació per a uns o el seu comportament de traïdor per a altres –els seus detractors– es demostra en evidències com que mentre va ser ministre de Defensa de Colòmbia fins a mesos abans de presentarse a la cursa presidencial el 2009, va actuar amb mà de ferro contra la guerrilla, com a ferm defensor de la via militar amb els rebels, i així que es va fer amb el més alt càrrec institucional de la república es va encaminar cap a la via negociada amb els rebels.
Santos va causar un gran nombre de baixes a les FARC i va aconseguir grans èxits militars des del Ministeri de Defensa en temps de la presidència d’Álvaro Uribe, el que va ser el seu protector i que avui és el més dur adversari i líder de la campanya del no en el referèndum. Va aconseguir infligir durant la primera dècada del present segle importants danys a la guerrilla que en alguns casos van comportar una gegantina ressonància mediàtica que el va ajudar a guanyar-se fama d’home a qui no li tremolava el pols en el moment del combat. Potser el més espectacular d’aquells cops d’efecte es va produir el juliol del 2008 amb l’operació que va conduir a l’alliberament de l’exdiputada i candidata a la presidència Íngrid Betancourt Pulecio, que havia estat capturada per la guerrilla des del 2002. Va ser l’anomenada operació Escac. L’any següent, Santos va presentar la dimissió per preparar la cursa presidencial. Encara Uribe lluitava en l’àmbit institucional per aconseguir un tercer mandat que la legislació colombiana impedia i que va impedir finalment.
Santos havia aconseguit una important popularitat gràcies als èxits militars contra les FARC. Durant el mandat com a ministre de Defensa, van caure molts caps guerrillers. Malgrat aquell alt grau de coneixement per l’electorat, els sondejos no el situaven encapçalant la cursa presidencial i això que es presentava com a continuador de la política d’Uribe que sí que estava al cim de la seva popularitat.
Tot i això, va aconseguir el primer lloc en la primera volta de les eleccions però no amb prou marge com per no haver d’acudir a una segona ronda. Va ser durant aquell període entre eleccions quan es va començar a gestar la ruptura amb el predecessor Uribe i les seves polítiques de bel·ligerància, que es consumaria amb l’obertura de negociacions amb les FARC a finals del 2011. Abans de la victòria electoral definitiva, Santos va convocar les forces polítiques a l’anomenat “Gran acord d’unitat nacional per a la prosperitat”. L’home de la maça contra la guerrilla, però de lèxic endolcit, va guanyar les eleccions i va ser nomenat president de la República de Colòmbia a l’agost del 2010. La seva aposta per la negociació, almenys públicament, no va ser immediata.
El nou president procedia del món empresarial vinculat al periodisme. La seva família és propietària del diari El Tiempo, del qual Santos va arribar a ser subdirector el 1981. Havia estudiat Economia i Administració d’empreses a la Universitat de Kansas i diversos cursos de postgrau, alguns de periodisme. Abans de treballar al diari familiar, havia treballat durant gairebé una dècada per a l’associació patronal cafetera del seu país.
El 1990, el seu cosí Francisco Santos va ser segrestat pel cap del càrtel de Medellín, Pablo Escobar, que pressionava l’aleshores president César Gaviria perquè derogués les lleis d’extradició als EUA. L’avui president va acceptar una oferta de Gaviria per ocupar la cartera de Comerç Exterior poc després que el seu cosí fos alliberat.
Santos també va ser durant dos anys (2000-2002) ministre d’Hisenda amb el conservador Andrés Pastrana, que va provar de dur a terme el seu propi procés de pau infructuós. Després, va unir el seu destí polític al d’Uribe i va arribar al Ministeri de Defensa.