Un home contra un poble
Aningú no li pot passar per alt que la democràcia està en mans de la demagògia i que potser sempre ho ha estat. Avui, en tot cas, és molt evident. El populisme ja no és només una estratègia dels extremistes. Tothom la practica. No costa gens. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials són una gran ajuda per sacralitzar el poble i, alhora, manipular-lo. El missatge, amplificat i simplificat al màxim, té el poder de fer possible l’impensable.
Aquesta setmana hem pogut llegir molt sobre els cínics manipuladors de masses, sobre els líders que intenten apuntalar la seva autoritat a cop de referèndum encara que no siguin capaços de controlar-ne el resultat.
Hem llegit, per exemple, que el poble colombià ha perdut la raó per rebutjar l’acord de pau amb les FARC. S’han traçat paral·lelismes amb el poble britànic que va votar a favor d’abandonar la UE i també amb el tailandès, que l’estiu passat va donar suport a una Constitució redactada pels militars i que retalla la democràcia.
S’ha dit que els referèndums són perillosos, que moltes vegades, en lloc de reforçar la democràcia, la subverteixen i que la sobirania popular, en definitiva, crea nous problemes en lloc de resoldre’ls.
Són crítiques demolidores contra la democràcia directa i se sustenten sobre la base que la ciutadania, tots nosaltres, no podem decidir. No podem fer-ho perquè no tenim informació fiable sobre el que se’ns pregunta i, a l’hora de veritat, ens deixem portar pels nostres instints més primaris. En lloc de votar amb el cap fred, ho fem en funció de la nostra càrrega d’odi.
No hi ha dubte que aquest plantejament té tot el sentit i que si som autocrítics és molt possible que ens vegem reflectits en una d’aquestes actituds.
No és gens fàcil concentrar una decisió política molt complexa en un simple sí o no. No és fàcil perquè, sovint, se’ns demana que decidim sobre conceptes abstrac- tes –pau, pàtria i sobirania–, oberts a moltes interpretacions.
Perduts en aquest laberint, agafem llavors el fil que ens estén l’autoritat competent, un líder que, per el nostre bé, substituirà la càrrega abstracta de la pregunta per una idea molt senzilla.
La campanya del referèndum britànic sobre la UE, per exemple, es va basar en només dues idees: la immigració en el bàndol del leave i l’estabilitat econòmica en el bàndol del remain. El debat podria haver estat molt més ric. Hi havia una multitud d’aspectes pràctics que calia considerar, a més de raons històriques i culturals. Tot i això, aquesta complexitat va quedar triturada per una narrativa de parvulari.
Alguna cosa semblant ha passat a Colòmbia, on ha estat impossible dissociar la violència soferta durant els darrers 52 anys del desig d’un futur en pau. Mentre el president Santos parlava des de l’abstracció del bé comú, del futur per construir, el seu rival Uribe, molt més pràctic, demanava el no perquè considera injust que es perdoni els guerrillers que confessin els seus crims.
Álvaro Uribe ha estat un enemic del poble, igual que ho va ser Boris Johnson al capdavant del Brexit a Anglaterra. No s’ha de ser un cínic per veure que gairebé sempre hi sol haver una raó personal darrere de cada convocatòria a les masses perquè decideixin entre el bé i el mal. Uribe i Johnson buscaben més alçada política i l’han aconseguit.
El primer ministre britànic David Cameron volia esclafar l’ala més conservadora i euroescèptica del seu partit. Després d’haver guanyat les eleccions amb majoria absoluta considerava que el moment era molt propici per consolidar el seu lideratge amb un referèndum sobre la permanència a la UE.
El primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, va organitzar el passat cap de setmana una consulta sobre la immigració per augmentar la seva popularitat i, amb aquest blindatge, anul·lar qualsevol exigència de la UE perquè el seu país aculli més refugiats. La majoria de la població, tot i això, va preferir quedar-se a casa i la consulta no va assolir la participació necessària. Cameron i Orbán han preguntat a la ciutadania per aconseguir el segell de legitimitat popular a una decisió política que ja havien pres. És a dir, no els interessava tant l’opinió general com l’avantatge polític que havien d’obtenir. Consideraven que, controlats els mitjans i simplificat el missatge, el risc de perdre era mínim. Això, a més, els asseguraven les enquestes, oracle sense el qual cap polític contemporani no s’atreveix a fer un pas.
En un món ideal, el president de la república no hauria de tenir por de presentar-se com un enemic davant el seu poble. No un enemic com Uribe o Johnson –només interessats en el seu guany personal– sinó en un enemic que diu la veritat més autèntica, la que ningú no vol escoltar. Assistit per uns mitjans de comunicació conscients de la seva funció pública, hauria de ser capaç de convèncer l’electorat amb un raonament indiscutible de la realitat i les opcions de progrés.
Els líders més forts, capaços d’unir importants majories parlamentàries i socials, no necessiten referèndums perquè ja tenen el suport necessari per tirar endavant les seves polítiques. Governen amb un sòlid mandat popular i per a ells no té sentit arriscar-se als capricis d’un referèndum que no controlaran.
Crec que la democràcia funciona millor en els parlaments que als carrers, millor en les comissions que en les assemblees. Sé que és una idea en decadència, fàcil d’atacar com a elitista en aquests temps d’utopies que es venen per un vot. El populisme, al cap i a la fi, sempre ha preferit el carrer perquè el carrer amplifica la demagògia i simplifica el missatge.
La democràcia funciona millor en els parlaments que als carrers dominats per la demagògia