El vot del futur

Una tesi demostra que el relleu generacional liquidarà de manera definitiva el mapa electoral de la transició

Els nascuts fins al 1960, majoritaris el 1981, van definir el model de partits de la transició L’actual escenari català respon als reequilibris entre quatre generacions

Què s’amaga darrere dels canvis accelerats que ha sofert el mapa electoral català en els últims anys? Quin futur els espera a les forces polítiques tradicionals i als partits de nova creació? Tornaran els escenaris del passat o bé l’avenir dibuixa un horitzó inevitablement diferent? Una tesi elaborada pel professor de la UAB Oriol Bartomeus –La influència del relleu generacional en la transformació del comportament electoral a Catalunya– intenta respondre a aquestes preguntes a través d’un estudi detallat de la conducta a les urnes de les quatre generacions que componen en l’actualitat el cos electoral català. I la principal conclusió és que hi ha una relació directa entre “el relleu generacional i els canvis en el comportament de l’electorat català”. És a dir, el mapa electoral català ha canviat no només per una “modificació del comportament dels electors, sinó també per la incorporació al cens d’un conjunt d’electors que tenen un comportament diferent”.

En què consisteix aquesta conducta diferenciada? Abans de respondre la pregunta, l’estudi identifica “quatre generacions en la Catalunya contemporània, formades per aquells individus nascuts a partir d’un moment de ruptura històrica”. Concretament es tracta de “la generació de la Guerra Civil” (els nascuts fins al 1939); “de la postguerra” (entre 1940 i 1960); “del desenvolupament” (entre 1961 i 1975), i “de la democràcia” (a partir del 1976). I el relleu generacional és “ben visible si es comparen les dades del cens de l’any 1981 i del 2011”. Fa 35 anys, quan es va configurar el sistema departitsdelademocràcia,lageneració de la Guerra Civil representava “més de la meitat dels majors de 18 anys. I entre aquests i la generació següent, la de la postguerra, sumaven el 90% del total”. En canvi, tres dècades després aquests dos grups generacionals suposen menys de la meitat del cens electoral, mentre que “les generacions del desenvolupament i de la democràcia representen el 54% dels individus de 18 anys o més”.

A partir d’allà, la investigació estudia el comportament electoral de cada generació a través de les enquestes postelectorals del CIS (cosa que permet observar la conducta a les urnes “dels diferents grups generacionals en moments comparables de la seva vida” i eliminar el “possible efecte del cicle vital”, resumit en el tòpic que els joves assumeixen les mateixes posicions que els seus pares quan es fan més grans). I aquesta observació és la que permet entendre la nova geografia electoral de Catalunya.

Així, el suport a les “formacions tradicionalment dominants es debilita a mesura que entren al cens nous grups de votants i es passa de les generacions més antigues a les més noves”. I el contrari passa amb “les forces que han ocupat un paper secundari, com ERC i ICV, o que són de recent creació, com C’s i la CUP”, el suport de les quals creix. És a dir, les noves generacions voten partits polítics diferents, però no perquè siguin més joves, sinó perquè són diferents (ja que continuen votant forces polítiques diferents a la mateixa edat en què les generacions anteriors votaven els partits tradicionals).

A més, els sondejos revelen un comportament més voluble dels individus que pertanyen a les dues generacions més noves, que dubten més a l’hora de decidir el vot, ho fan molt més tard (els últims dies de la campanya electoral) i “reaccionen als esdeveniments de conjuntura”; així, la seva conducta és més imprevisible.

En canvi, les “generacions més antigues mostren un comportament més estable”. Això afecta, per exemple, l’estabilitat en la participació, ja que els electors de les “generacions més noves semblen més proclius a reaccionar a canvis de conjuntura i passar bruscament de la participació a l’abstenció i viceversa”. Així mateix, a aquestes noves generacions “els és més fàcil canviar el vot”. I això s’aprecia en el superior percentatge d’individus que admeten haver emès un sufragi diferent del que van anunciar abans dels comicis.

En definitiva, el declivi del PSC i en menor mesura de CDC, o l’ascens d’ERC, C’s o En Comú responen a “un canvi en els patrons del comportament electoral” que fa pensar que el passat difícilment tornarà, ja que la investigació de Bartomeus relaciona aquest canvi amb el relleu generacional. Per exemple, la fallida del suport a les formacions tradicionalment dominants i l’enfortiment de les noves es podria explicar perquè “l’elector

nou ha crescut quan el sistema polític estava consolidat i quan les forces dominants ja actuaven com a tals, i per tant és possible que [aquest nou elector] hagi creat els seus vincles emocionals amb forces que representaven l’alternativa”, el que Freud anomenava metafòricament “matar el pare” com una manera de reafirmar la personalitat diferenciada del fill.

Paral·lelament, “els nous electors mostren un comportament més procliu als canvis bruscos i de més magnitud entre diferents convocatòries electorals, amb una propensió més gran a modificar la decisió sobre el seu vot”. Això s’explicaria perquè “han crescut en una democràcia assentada i en societat de consum massiu, tenen més estudis i s’han socialitzat en un entorn d’exaltació de l’individualisme i de declivi de les classificacions tradicionals”. En contrast amb la fidelitat com a pauta de conducta de les generacions anteriors, les noves estan formades per “electors o consumidors acostumats a l’elecció constant i que tenen en el criteri propi i individual el principal barem de la seva conducta”. És a dir, se senten més preparats per decidir i canviar sistemàticament.

Bartomeus subratlla que “el nou votant no és volàtil perquè és jove, sinó perquè ha crescut en un entorn que el fa volàtil” (amb un context mediàtic que ha passat de dues o tres cadenes públiques de televisió a múltiples canals privats). I “aquesta tendència es consolidarà en els pròxims anys perquè les dades obtingudes dibuixen més un escenari de futur que l’escenari actual”. En aquest sentit, Bartomeus diu que, segons les projeccions demogràfiques de l’Idescat per a l’any 2030, “la generació de la democràcia representarà el 46% de la població i els seus membres tindran entre 22 i 54 anys”. I afegeix una incògnita: “Encara no coneixem el perfil de la generació de la crisi, nascuda a partir del 2008” i que suposarà d’aquí 14 anys mig milió d’electors censats més. Com seran? La resposta és en un futur que ja es perfila en el present.