Les (no) sortides del cul-de-sac Retalls
La qüestió catalana, una altra vegada. Aquí a Madrid se’ns havia diluït entre grumolls de la formació de govern, patacades socialistes, judicis d’una època i confuses maniobres sobre l’empedrat que mena a les urnes. Però ha tornat a les primeres pàgines dels diaris i als titulars de la ràdio i la televisió. Amb un punt de tedi, em penso. Amb una mica de cansament, segur: Alsina va parlar de la “gota malaia”. Hi havia més emoció, fins i tot més dramatisme, en aquestes pàgines, on Isabel Garcia Pagan invocava el “xoc institucional”, avantsala del xoc de trens, i Brunet veia l’accelerador de l’“ofensiva judicial”.
Penso que l’independentisme ha aconseguit una petita victòria: ens ha acostumat al seu llenguatge. Si l’aprovació parlamentària d’un referèndum, i a més vinculant, s’hagués fet fa un parell d’anys, haurien petat les costures de l’opinió publicada. Ara sona com un desafiament, esclar, però sense sorpresa: aquella opinió ja coneix el full de ruta, o potser es creu més el Rajoy que va dir que “no hi haurà mai independència de Catalunya”. Ara la qüestió queda plantejada entre aquests dos extrems: la seguretat que mostra Puigdemont i la seguretat de fre que garanteix el president espanyol. I entremig, unes preguntes que considero substancials.
Primera: el referèndum que s’anuncia per al mes de setembre que ve és legal o il·legal? Segons les lleis vigents, sens dubte no és legal. La Constitució atribueix a l’Estat en exclusiva l’“autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Ningú no pot esperar que el Tribunal Constitucional no atengui els recursos d’inconstitucionalitat que plantegi el Govern espanyol. La justícia ordinària dirà si la senyora Forcadell va cometre un segon delicte de desobediència. Aquestes són les normes mentre Catalunya sigui una comunitat autònoma de l’Estat espanyol, com diu l’Estatut.
Segona: el Parlament de Catalunya es pot negar a debatre un tema que presenti qualsevol diputat o partit polític? No: els parlaments hi són per això, per tractar afers d’interès públic que els seus membres vulguin discutir. I sotmetre’ls a votació? Naturalment. Per tant, no acabo de veure delicte en les accions de Carme Forcadell. El problema és un altre: el problema és sostenir que hi ha una legalitat catalana superior o anterior a la legislació de l’Estat i que l’Estat, si és de dret, no pugui utilitzar mecanismes de defensa de les seves lleis i de la unitat nacional.
Tercera: aquestes consideracions no deixen més portes obertes que la confrontació? Em temo que deu ser així, i per això s’ha parlat sempre de xoc de trens. I no veig que l’independentisme pugui frenar després dels compromisos adquirits amb els seus electors.
I quarta: queda algun espai per a les solucions polítiques? N’haurien de quedar. La simple aplicació de la llei talla camins, però no canvia les voluntats, una cosa que no s’entén a Madrid. Però si l’única solució política és acordar un referèndum que la llei no permet, tampoc no se li pot demanar a Rajoy que s’assegui a negociar, perquè no ho pot fer. Aquí es tanquen les sortides del cul-de-sac.