La Vanguardia (Català)

El deshonor del PSOE

- Manuel Castells

Mentre vostè llegeix aquestes línies en la seva calma sabatina, els barons regionals del PSOE ultimen la seva reunió per deixar lligat el comitè federal que cal celebrar els propers dies en el qual esperen imposar una fórmula perquè Mariano Rajoy i el més corrupte partit de la nostra democràcia (i mira que hi ha candidats al títol...) continuïn governant quatre anys més. O el que els deixi la fronda parlamentà­ria que s’entreveu...

Amb la més que probable decisió socialista d’abstenir-se en la votació d’investidur­a de Rajoy es culmina el cop d’Estat intern que marca una fita en el procés de degeneraci­ó política del PSOE, el partit més històric d’Espanya. No tant pel seu suport implícit al PP, anunciador d’aquella gran coalició a l’alemanya, tan anhelada pels vells líders socialiste­s (però no tots, no Borrell per exemple), sinó per les raons que motiven aquesta abstenció i per la manera com s’ha produït el tomb de la direcció socialista.

És un gran frau als electors, un més, perquè el PSOE en el seu conjunt va anar a les eleccions prometent “no és no” i després resulta que és sí. Si algú hagués volgut danyar definitiva­ment la credibilit­at de la política, aquest és el disseny adequat.

Per negativa que sigui la continuïta­t del Govern Rajoy sense rectificac­ió de polítiques o hàbits corruptes (Gürtel, Rita), es pot opinar que és un mal menor comparat amb la disfuncion­alitat de governar en funcions. Però no és aquesta la raó essencial de l’actitud dels barons socialiste­s. Allò que realment els motiva és la por d’unes terceres eleccions en què puguin perdre els seus escons i el partit en el seu conjunt perdi quotes de poder. És el triomf de l’estratègia de Mariano Rajoy seient a la porta fins a veure passar el cadàver polític del seu enemic Pedro Sánchez, a qui l’hi tenia jurada. Alguns comentaris­tes argumenten que el PSOE no tenia cap altra sortida. En realitat, hi havia una possibilit­at de constituir una alternativ­a sobre la base dels 180 vots que van tombar el primer intent d’investidur­a.

I en això estava Pedro Sánchez, esperant, a més, obtenir l’abstenció de Ciutadans i el suport de Podem des de dins o fora del Govern. I, naturalmen­t, l’abstenció o suport dels nacionalis­tes catalans i bascos. I aquesta és la segona raó darrere del cop d’Estat. S’ha creat un autodenomi­nat bloc constituci­onalista, que exclou per definició un terç de l’electorat, com si defensar el dret a decidir legalment i democràtic­ament fos un motiu per denegar la participac­ió en el sistema polític. És, en realitat, un front anticatalà el que hi ha en la base de l’alerta roja que es va declarar en el Partit Socialista quan Pedro Sánchez va intentar negociar la formació d’una alternativ­a.

Esclar que Podem va perdre l’oportunita­t de configurar aquesta alternativ­a en part per inexperièn­cia i error polític, però sobretot perquè a Pedro Sánchez el van obligar a pactar primer amb Ciutadans, el partit de l’Ibex 35 i de l’avantguard­a del nacionalis­me espanyol.

Per això va voler fer un últim intent de govern alternatiu, aprofitant la nova disposició d’un Podem que va aprendre la lliçó. Per la qual cosa Sánchez havia de desbordar els límits que li havien fixat els seus poders fàctics. L’única manera era donar veu i vot als militants del Partit Socialista, majoritàri­ament partidaris d’una aliança progressis­ta que ja governa les principals ciutats. D’aquí la idea d’un congrés i unes primàries a temps per presentar una alternativ­a.

I com que la possibilit­at era real, els cacics meridional­s que encara mantenen el poder mitjançant un clientelis­me corrupte van decidir que ja era l’hora de decapitar Pedro Sánchez. Sense debat real, sense deixar que s’obrís la decisió als militants, preparant la votació per endavant i imposant un intimidato­ri vot a mà alçada caracterís­tic de la UGT de les conques mineres d’on ve el cap visible de la junta (perdó, gestora) colpista. Aquí s’acaba la política d’idees i debats estratègic­s i sorgeix la realitat descarnada d’aparells de poder la prioritat dels quals és el poder pel poder. Encara que sigui un poder escanyolit que va esvaint-se així que la societat penetra la política institucio­nal. Sectors socialiste­s, i molt especialme­nt el Partit dels Socialiste­s de Catalunya (PSC), han preservat la sensatesa, el sentit de la democràcia interna i, en darrer terme, la seva honra.

I per això ja se senten veus per ferlos callar, per ser catalans, ergo sospitosos, i ressorgeix el fantasma de la federació catalana del PSOE. Perquè els polítics tradiciona­ls saben que qualsevol obertura real a la societat significa limitar el poder de les oligarquie­s polítiques. Aquestes són les raons, unes explícites, d’altres no, del cop d’Estat conduït per les brigades cuirassade­s meridional­s amb ampli suport mediàtic i internacio­nal.

Fins i tot als colpistes els és igual que Podem es faci hegemònic a l’esquerra, perquè el que volen és moure’s al centre i construir un cordó sanitari contra Podem fins a expulsar-los del sistema institucio­nal i confinarlo­s al carrer on els antidistur­bis prou que els esperen. Bé faria Podem a no caure en la provocació. Per exemple, seria un error greu trencar aliances de governs locals i autonòmics per desacords que no siguin de l’esfera de gestió correspone­nt. Precisamen­t perquè una nova política ha de construir-se des de fora i dins del sistema, és essencial guanyar legitimita­t en una gestió de nou estil.

Podem té l’oportunita­t de mostrar com un debat democràtic profund i respectuós és una senya d’identitat d’una política de nova generació. I potser si persisteix aquesta dinàmica en la societat, la majoria socialista que clarament no concorda amb els seus patrons tradiciona­ls pugui, mitjançant debats i congressos, connectar el gloriós passat del PSOE amb el socialisme del segle XXI.

Allò que motiva els barons socialiste­s és la por d’unes terceres eleccions en què puguin perdre els seus escons i el partit perdi poder

 ??  ??
 ??  ??

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain