El deshonor del PSOE
Mentre vostè llegeix aquestes línies en la seva calma sabatina, els barons regionals del PSOE ultimen la seva reunió per deixar lligat el comitè federal que cal celebrar els propers dies en el qual esperen imposar una fórmula perquè Mariano Rajoy i el més corrupte partit de la nostra democràcia (i mira que hi ha candidats al títol...) continuïn governant quatre anys més. O el que els deixi la fronda parlamentària que s’entreveu...
Amb la més que probable decisió socialista d’abstenir-se en la votació d’investidura de Rajoy es culmina el cop d’Estat intern que marca una fita en el procés de degeneració política del PSOE, el partit més històric d’Espanya. No tant pel seu suport implícit al PP, anunciador d’aquella gran coalició a l’alemanya, tan anhelada pels vells líders socialistes (però no tots, no Borrell per exemple), sinó per les raons que motiven aquesta abstenció i per la manera com s’ha produït el tomb de la direcció socialista.
És un gran frau als electors, un més, perquè el PSOE en el seu conjunt va anar a les eleccions prometent “no és no” i després resulta que és sí. Si algú hagués volgut danyar definitivament la credibilitat de la política, aquest és el disseny adequat.
Per negativa que sigui la continuïtat del Govern Rajoy sense rectificació de polítiques o hàbits corruptes (Gürtel, Rita), es pot opinar que és un mal menor comparat amb la disfuncionalitat de governar en funcions. Però no és aquesta la raó essencial de l’actitud dels barons socialistes. Allò que realment els motiva és la por d’unes terceres eleccions en què puguin perdre els seus escons i el partit en el seu conjunt perdi quotes de poder. És el triomf de l’estratègia de Mariano Rajoy seient a la porta fins a veure passar el cadàver polític del seu enemic Pedro Sánchez, a qui l’hi tenia jurada. Alguns comentaristes argumenten que el PSOE no tenia cap altra sortida. En realitat, hi havia una possibilitat de constituir una alternativa sobre la base dels 180 vots que van tombar el primer intent d’investidura.
I en això estava Pedro Sánchez, esperant, a més, obtenir l’abstenció de Ciutadans i el suport de Podem des de dins o fora del Govern. I, naturalment, l’abstenció o suport dels nacionalistes catalans i bascos. I aquesta és la segona raó darrere del cop d’Estat. S’ha creat un autodenominat bloc constitucionalista, que exclou per definició un terç de l’electorat, com si defensar el dret a decidir legalment i democràticament fos un motiu per denegar la participació en el sistema polític. És, en realitat, un front anticatalà el que hi ha en la base de l’alerta roja que es va declarar en el Partit Socialista quan Pedro Sánchez va intentar negociar la formació d’una alternativa.
Esclar que Podem va perdre l’oportunitat de configurar aquesta alternativa en part per inexperiència i error polític, però sobretot perquè a Pedro Sánchez el van obligar a pactar primer amb Ciutadans, el partit de l’Ibex 35 i de l’avantguarda del nacionalisme espanyol.
Per això va voler fer un últim intent de govern alternatiu, aprofitant la nova disposició d’un Podem que va aprendre la lliçó. Per la qual cosa Sánchez havia de desbordar els límits que li havien fixat els seus poders fàctics. L’única manera era donar veu i vot als militants del Partit Socialista, majoritàriament partidaris d’una aliança progressista que ja governa les principals ciutats. D’aquí la idea d’un congrés i unes primàries a temps per presentar una alternativa.
I com que la possibilitat era real, els cacics meridionals que encara mantenen el poder mitjançant un clientelisme corrupte van decidir que ja era l’hora de decapitar Pedro Sánchez. Sense debat real, sense deixar que s’obrís la decisió als militants, preparant la votació per endavant i imposant un intimidatori vot a mà alçada característic de la UGT de les conques mineres d’on ve el cap visible de la junta (perdó, gestora) colpista. Aquí s’acaba la política d’idees i debats estratègics i sorgeix la realitat descarnada d’aparells de poder la prioritat dels quals és el poder pel poder. Encara que sigui un poder escanyolit que va esvaint-se així que la societat penetra la política institucional. Sectors socialistes, i molt especialment el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), han preservat la sensatesa, el sentit de la democràcia interna i, en darrer terme, la seva honra.
I per això ja se senten veus per ferlos callar, per ser catalans, ergo sospitosos, i ressorgeix el fantasma de la federació catalana del PSOE. Perquè els polítics tradicionals saben que qualsevol obertura real a la societat significa limitar el poder de les oligarquies polítiques. Aquestes són les raons, unes explícites, d’altres no, del cop d’Estat conduït per les brigades cuirassades meridionals amb ampli suport mediàtic i internacional.
Fins i tot als colpistes els és igual que Podem es faci hegemònic a l’esquerra, perquè el que volen és moure’s al centre i construir un cordó sanitari contra Podem fins a expulsar-los del sistema institucional i confinarlos al carrer on els antidisturbis prou que els esperen. Bé faria Podem a no caure en la provocació. Per exemple, seria un error greu trencar aliances de governs locals i autonòmics per desacords que no siguin de l’esfera de gestió corresponent. Precisament perquè una nova política ha de construir-se des de fora i dins del sistema, és essencial guanyar legitimitat en una gestió de nou estil.
Podem té l’oportunitat de mostrar com un debat democràtic profund i respectuós és una senya d’identitat d’una política de nova generació. I potser si persisteix aquesta dinàmica en la societat, la majoria socialista que clarament no concorda amb els seus patrons tradicionals pugui, mitjançant debats i congressos, connectar el gloriós passat del PSOE amb el socialisme del segle XXI.
Allò que motiva els barons socialistes és la por d’unes terceres eleccions en què puguin perdre els seus escons i el partit perdi poder